Etiquetes
antiguitat, ars dimicandi, art of war, artes marciales, arts marcials, Barcino, espectacles, espectáculo, gladiator, gladiatores, historia, history, humanitats, humanities, latin, legio, martial arts, munera gladiatoria, Pompeia, Pompeii, Roma, rome, show
Avui encetem la segona entrada que versarà entorn a la munera gladiatoria. En aquest segon assalt parlarem d’una de les parelles que si bé no era la més habitual, sí que era de les més celebrades per raons que tot seguit procedirem a explicar. Avui tractarem al Retiarius i al Murmillo.
Com ja vàrem dir en la nostra anterior entrada sobre la gladiatura, aquests professionals de l’art del combat (ars dimicandi) no duien pas armes escollides de manera aleatòria, sinó que hi havia diversos tipus de gladiadors que representaven diferents elements de la cultura popular romana perfectament identificables pel seu poble.
Retiarius
El retiarius es un dels tipus de gladiador més tardans però també dels més aclamats, aparegut en època Alt Imperial, probablement fruit del contacte amb els pescadors del delta del Nil, que feien servir xarxes llancívoles per capturar els peixos.
Possiblement part de la fama que recau en aquest gladiador es deu a que duia una armatura molt singular que el feia fort i vulnerable al mateix temps. Era l’únic lluitador al que no se li recriminava que fugís en combat, ja que la fugida formava part de la seva tècnica de combat, donat que duia una protecció mínima, ni elm, ni ocreae (gamberes), ni parmula (escut).
Així doncs, la armatura del retiarius (fig.1) consitia en:
Elements de protecció:
-
Galerus i manica: El galerus és, juntament amb la manica, la única protecció pròpiament dita que podia dur un retiarius. El galerus (fig.2) és una placa metàl·lica que s’acobla a l’espatlla de la “mà dolenta” del gladiador (a l’altra ha de dur la xarxa) i que li protegeix la cara. S’enganxa per sota amb la manica, feta de làmines de cuir o bé de crinera de cavall i cabells de dona premsats, de manera que tot el braç queda protegit i el gladiador per tant ha de lluitar de costat.
- Balteus. El balteus és un element addicional i comú en pràcticament tots els gladiadors. És un cinturó ample de cuir reforçat amb elements metàl·lics per a protegir la zona abdominal.
Elements ofensius:
- Fuscina o tridens (trident). És l’arma ofensiva per excel·lència del retiarius. Un trident d’entorn els 180 cms de llargada que feia servir per mantenir al contrincant a distància i atacar-lo.[visible a la part superior de l’escena inferior de la fig.1]
- Rete (xarxa). És l’altra arma principal d’aquest gladiador. Quan gràcies al trident ha aconseguit mantenir a distància a l’adversari, llença ràpidament la xarxa (que porta lligada a la mà amb una petita corda anomenada spira) amb l’esperança que quedi entortolligat per a així poder atacar-lo amb el trident o el pugio. Media uns 3×3 metres aproximadament.
- Pugio. És una petita daga o punyal que el gladiador feia servir per alliberar-se de la spira, la corda que el lligava a la xarxa un cop l’havia llençat. Òbviament també es podia fer servir per a atacar, i, en cas de vèncer i ser l’adversari sentenciat a morir, també es feia servir per a donar una mort ràpida i digna.
Murmillo
El murmillo (fig.4) és un tipus de gladiador molt diferent al retiarius, quasi antagònic, de procedència gala i força més antic. Aquest lluitador deriva de dos altres tipus de combatents, el gladiador samnis i el gallus. Tots dos eren gladiadors pesants d’època republicana, lluitaven amb scutum i spatha, un equip que posteriorment va ser incorporat al del murmillo.
A l’igual que es va fer a l’exèrcit, després de dècades de combats amb els gals, els romans van incorporar part de les seves tècniques de combat als seus lluitadors d’espectacles, i d’aquesta manera va néixer el ja esmentat gallus, que combinat amb el gladiador samnita donà lloc al que coneixem com murmillo.
Així doncs l’armatura del Murmillo(fig.3 i 5) consistia en les següents armes defensives:
- Scutum. Escut rectangular en forma de teula, heretat del samnita i del gallus. Molt semblant al que també s’emprava a la legió romana, protegeix al portador des dels ulls fins als peus en posició de combat.
- Cassis. (fig.4) Casc o elm que cobreix per complet la cara del gladiador, amb visera per a protegir el bescoll. Aquest element era alhora un avantatge i un inconvenient per al lluitador, ja que si bé d’una banda el protegia d’eventuals cops al cap (tot i que els atacs directes estaven mal vistos), de l’altra limitava enormement el camp de visió. El casc estava dotat també d’una poderosa cresta a la part superior.
- Ocrea. Es tracta d’una gambera baixa feta habitualment de bronze o ferro que servia per a completar la protecció frontal del lluitador. Només en duien una, a la cama del costat on es portés l’escut i sota aquesta duien una protecció encoixinada per a evitar el màxim de danys possible.
- Manica. És una protecció pel braç que portava l’espasa; podia elaborar-se de diverses formes, talment com les armadures de la legió: a làmines de cuir, escates metàl·liques i cota de malla o bé feta de crin de cavall i cabell de dona.
- Balteus. Cinturó ample de protecció abdominal, comú a la majoria de gladiadors.
La armatura ofensiva del murmillo és més limitada que no pas la del retiarius, però no per això és menys letal.
- Gladius. Espasa de tipus legionari, curta i de talls paral·lels amb una punta relativament poc aguda.
- Scutum. L’escut és una arma pròpiament defensiva, però en tant que pot ser fet servir per assestar cops devastadors amb les seves vores reforçades, el podem considerar ofensiu.
El murmillo era un gladiador especial, i per això avui hem parlat tant d’ell com del retiarius, perquè tenen una relació especial. D’una banda, el retiarius és una òbvia referència al pescador, mentre que de l’altra el murmillo és el peix. De fet, del peix li ve el nom: del grec mormýros (significa peix) o bé en llatí muraena, que fa referència a la morena que encara existeix actualment, el peix-serp marina que fa servir la mateixa tècnica de combat que el murmillo, esperar a la seva presa per a atacar ràpida i fatalment. Fins i tot la cresta del casc d’aquest gladiador podem dir que s’assembla a l’aleta dorsal de la morena.
Així doncs l’enfrontament Retiarius vs. Murmillo no era el més habitual, però sí era dels més celebrats pel seu contingut simbòlic.
Els gladiadors pesants com el murmillo o el thraex eren els que més agradaven al públic (fins i tot eren aclamats per emperadors), mentre que el retiarius acostumava a ser dels més “odiats” perquè amb la seva xarxa feia desaparèixer totes les habilitats que el públic admirava dels seus contrincants. Tanmateix, en l’enfrontament contra el murmillo, hi havia una cançó popular que era cantada a l’amfiteatre mentre durava la lluita:
non te peto, piscem peto; quid me fugis, Galle? – (no et persegueixo a tu, persegueixo al peix; per què fuges, gal?)
Òbviament aquest càntic és perfectament comparable als que avui dia es poden sentir als camps de futbol, ja que, al cap i a la fi, la munera gladiatoria va ser el germen a partir del qual van néixer els actuals esports de masses, movent quantitats indecents de diners i d’adeptes.
I fins aquí hem arribat amb l’article d’avui. Espero que us hagi agradat!
Per saber-ne més:
– CAGIGAL, Ricardo. GLADIATOR, Luchar para vivir en un oficio peligroso. Jano Reconstrucciones Históricas, 2010.
– MAÑAS, Alfonso. Gladiadores, el gran espectáculo. Editorial Ariel, 2013.
Pax Tecvm!
Jordi Garrido.