La Torre Condal – La Torre Eiffel de Barcelona?

Etiquetes

1888, Agbar, Antoni Gaudí, architecture, arquitectura, art, art history, Art Nouveau, barcelona, Barcino, catalonia, catalunya, Condal, Eiffel, engraving, Exposición Universal, ferro, Flat Iron Building, Gaudi, gravat, hierro, iron, Jean Nouvel, Josep Pla, Modern Style, modernism, modernisme, modernismo, New York, Paris, Pere Falqués, Sagrada Familia, skyline, steampunk, torre, tower, victorian, Vilardell, XIX

Barcelona és una ciutat de perfil arquitectònic principalment baix, això és un fet. Ala nostra ciutat hi ha ben pocs edificis que sobrepassin l’alçada dels campanars gòtics de la Catedral; pràcticament els podem comptar amb els dits d’una mà: la Torre Agbar, les torres bessones (l’hotel Arts i la torre Mapfre), l’Hotel W, l’Hesperia Tower, i per suposat, la Sagrada Família, que arribarà a assolir, en la seva culminació, els 170 metres d’alçada.

Un gratacel de 210 metres a Barcelona seria avui el més alt de tots els edificis que hi podem trobar (fig.1); fins i tot més que Montjuïc. Així doncs… Què hauria passat, si el 1888, mentre la Sagrada Família era solament uns pocs envans, s’hagués arribat a materialitzar el gran projecte de la Torre Condal amb motiu de la Exposició Universal?

(fig.1) Skyline esquemàtic de Barcelona on es veuen representats els edificis més alts (inclosa la Torre Condal). La Vanguardia, 21-6-2001

Per a contestar a aquesta pregunta primer hauríem de conèixer el projecte del qual parlem, que va ser publicat a la revista oficial de la Exposició Universal, “La Exposición“, al seu número 45, el 10 de març de 1888. El primer a tenir en compte en aquest projecte és el context històric, doncs no podem obviar l’any en què ens situem, el 1888, època en què a Estats Units i en particular a Chicago estava en plena efervescència la nova arquitectura del ferro, molt més lleugera i que permetia fer construccions molt més altres que no pas la pedra, donant lloc així als primers gratacels a la segona meitat del s. XIX.

El debat de l’ús del ferro en l’arquitectura moderna estava més que servit, i arquitectes com Louis Sullivan el van defensar ferventment, influint decisivament en l’arquitectura del vell continent.

(fig.2) Pere Falqués i Urpí el 1908. (Foto publicada a La Il·lustració Catalana)

L’arquitecte català Pere Falqués (fig.2) va ser un dels que es va veure afectat per aquesta influència, projectant diversos edificis entre els que figuren dos pavellons per la pròpia Exposició Universal barcelonina del 1888 o alguns edificis que podem trobar passejant per la capital catalana, com la Casa de la Lactància (Gran Via 475, 1913), el Mercat de Sants (c/Sant Jordi 6, 1913) o la Central Catalana d’Electricitat (Av. Vilanova 12, 1897). També alguns monuments i elements urbans com el monument a Rius i Taulet, així com els cèlebres bancs-fanals del Passeig de Gràcia, són obra seva.

En obres seves com la Central Catalana d’Electricitat veiem el gust que professava aquest arquitecte per l’ús del ferro en la construcció; combinant reforços diversos en façana de totxo vista amb forjats als balcons superiors, donant al conjunt un aire industrial que ens transporta a una època de potència cultural i econòmica pel que fa l’àmbit català.

La Torre Condal (fig.3), doncs, va ser un projecte ideat per aquest jove (aleshores comptava amb 30 anys) de Sant Andreu del Palomar. Un projecte al qual no se li va acabar de designar un emplaçament, tot i que per l’època podem deduir que s’hauria instal·lat vora al recinte del Parc de la Ciutadella, ja que era el centre neuràlgic de l’Exposició del 88. Val a dir també, que el projecte va ser publicat a la revista La Exposición sense tenir un suport econòmic al darrera, amb l’esperança de que amb la difusió del mateix algú s’hi involucrés econòmicament, cosa que va acabar per no succeir.

(fig.3) Torre Condal, alçat publicat a la revista La Exposición (1888)

Amb 210 metres, aquest gratacels està sens dubte sota l’allargada ombra de Gustave Eiffel, que al 1888 ja estava plenament involucrat en la seva celebèrrima torre homònima per a la Exposició Universal commemorativa del 100 aniversari de la Revolució Francesa (1789-1889), que suposà un complet daltabaix per a l’arquitectura del s. XIX i principis del XX, doncs en sacsejà profundament els fonaments construint l’edifici més alt del món (300 metres) emprant únicament peces prefabricades i reblons de ferro.

Sota aquesta influència quasi segura, Falqués va projectar un edifici de planta quadrada que s’aixecaria en tres nivells diferenciats, el primer d’ells (fig.4) un podi que emmarcaria l’entrada principal, sustentant un primer tronc ascendent on ja trobem les primeres obertures,en planta de creu grega amb la que es combinen quatre cossos cilíndrics a les cantonades que deixa buides. Sobre aquest trobem el segon nivell (fig.5) que repeteix la fórmula però de menors dimensions, donant a la terrassa mirador (fig.5) que separa aquest segon terç de l’últim (fig.6), on culmina la construcció, amb una gran estructura metàl·lica de forma fusiforme (que en certa manera recorda a la Torre Agbar de Jean Nouvel) elevant una petit mirador, com si de la llanterna d’una cúpula es tractés, fins als 210 metres d’alçada.

(fig.4) Planta del nivell més baix de la Torre Condal

(fig.5) Planta del nivell intermedi i la terrassa-mirador de la Torre Condal

(fig.6) Planta de la galeria superior i coberta de la Torre Condal

Per desgràcia, aquest és un projecte del què es té molt poca informació, ja que ni tan sols a la pròpia revista on va ser publicat, tot i la difusió que aquesta li va donar, no se li dedica ni una trista referència més enllà de la que aquí podem veure en imatges, els gravats de Vilardell.

Aquest és, malgrat els detractors que en el moment va tenir el propi arquitecte (entre els que figurava l’il·lustre Josep Pla), el primer (i gairebé podríem dir l’últim) gran projecte de gratacels per a la ciutat de Barcelona. Tanmateix, convido als eventuals lectors a imaginar-se com seria la capital catalana amb aquesta gran construcció al seu skyline; hauria creat precedent per a d’altres edificis de major alçària? Viuríem ara en una metròpoli de grans gratacels com Nova York? La qüestió és que no ho podrem saber mai, però en aquest fet és on incideix part de la gràcia d’aquest tipus de projectes no culminats, ja que, probablement si s’hagués realitzat no estaríem fent ara aquesta reflexió.

Per saber-ne més:

– BASSEGODA, Buenaventura. El arquitecto Pedro Falqués (necrològica). La Vanguardia, 23-8-1916. 

– PERMANYER, Lluís: El primer rascacielos. Article a Vivir en Barcelona, secció de La Vanguardia. Publicat el 21-6-2001.

– PERMANYER, Lluís:Eiffel jamás ofreció su torre a Barcelona. Article a La Vanguardia. Publicat el 1-6-2009

 – Revista La Exposición. Núm 45, Abril de 1888.

Espero que us hagi semblat interessant i que n’hagueu gaudit!

Pax Tecvm!

Jordi.

Catalònia – Revista modernista semimensual

Etiquetes

1452, 1898, art, Art Nouveau, barcelona, catalonia, catalunya, desastre 98, historia, Jungendstil, Maragall, Modern Style, modernism, modernisme, Nietzche, prensa, press, revista, Santiago Rusiñol, universitat de barcelona, victorian, viquipedia, wikipedia, XIX

Portada del núm 1 de Catalònia. Obra d’Adrià Gual

Aquesta entrada d’avui forma part d’un projecte dut a terme entre la UB i Viquipèdia anomenat Viquimodernisme, aquest en concret està fet en col·laboració amb l’estudiant d’Història de l’Art Mar Esteve.

Catalònia era una revista de caire quinzenal o semimensual que va veure la llum per primer cop a Barcelona el 25 de febrer de1898, en el sí d’una Catalunya en plena efervescència cultural a tots els nivells, cosa que contrastava amb la decadència que es vivia a Espanya, que al llarg de tot el segle XIX va perdre totes les seves colònies d’ultramar.

A tot Europa van néixer diversos moviments artísticoculturals, diferents entre sí però amb punts en comú de crucial importància; la modernitat, la voluntat de crear quelcom nou i ben diferenciat dels moviments naturalista i realista predominants fins aleshores. Aquests diversos moviments són principalment l’Art Nouveau, el Modern Style, el Jungendstil… I el Modernisme és el que va néixer a Catalunya. Joan Fuster a Literatura Catalana Contemporània diu :

El procés de transformació de la cultura catalana, en el canvi de segle, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna.

L’alegria que passa – Santiago Rusiñol

En el sí d’aquest Modernisme es va donar una gran reivindicació intel·lectual de la cultura catalana, propiciant l’augment de producció literària en aquesta llengua i promovent-ne una primera normativització (Pompeu Fabra – Ensayo de Gramática de Catalán Moderno [1891]). A més de la producció literària, també van proliferar la resta de les arts: pintura i arquitectura; i per primer cop, les arts “menors” com l’orfebreria van passar a ser considerades de primer nivell.

A l’igual que en qualsevol publicació actual, els que conformen una revista i li donen una inclinació política o una altra són sens dubte els que intervenen directament en la seva creació; l’editorial i els col·laboradors. En el cas que ens ocupa trobem que aquests personatges (alguns d’ells de vital importància durant el modernisme a Catalunya) aporten a la publicació un to nacionalista, de reivindicació de la Nació Catalana, amb una postura política d’esquerres que es radicalitzà amb el temps.

Format Gràfic

Catalònia té fortes reminiscències de L’Avenç també en l’aspecte formal. Tenia un nombre molt similar d’articles crítics, assajos, així com el to agressiu en notes i ressenyes respecte aquesta publicació. En la comparativa a la imatge inferior podem comprovar els canvis que es van donar.

• Primera Etapa

Retrat d’Alexandre de Riquer, col·laborador de la revista. 

En la primera etapa de la revista (25 de febrer de 1898 – 31 de novembre de 1898) es publicaren divuit números, en total 284 pàgines de text profusament il·lustrades, normalment per dos nous dibuixants d’aleshores: Ramon Pichot i Gironès i Lluís Bonnín. La presentació de la revista era força clàssica, el format d’aquesta etapa era de 280×190 mm i cada número contenia setze pàgines a dues columnes, tot i que, més endavant alguns números tingueren fins a vint pàgines. Els números 10-11, 12-13 i 14-15 es van publicar agrupats cada dos, formant-ne un de sol, de manera que aquests números contenien vint-i-quatre pàgines de text. Durant aquesta primera etapa la revista sortia cada quinze dies (amb l’excepció dels mesos de juliol, agost i setembre en què va passar a ser mensual) i es venia a deu cèntims.

• Segona Etapa

Durant la segona etapa (25 de desembre de 1899 – 24 de març de 1900) es publicaren dotze números de vuit pàgines cadascun. En aquesta etapa el format era de 390×275 mm i el text es trobava organitzat en tres columnes per pàgina i sense il·lustracions, donant a la publicació un aspecte més proper al d’un diari. Aleshores la revista era setmanal, sortia cada dissabte i es venia per deu cèntims.

Comparativa formal entre la primera i la segona etapes

Orígen i Evolució Estètica

• Naixement

Joan Maragall el 1903

Després de la desaparició de L’Avenç el 1893 molt probablement a causa dels atemptats anarquistes de la tardor del mateix any al Liceu, va quedar un buit ideològic en la branca més catalanista de la intel·lectualitat catalana. Aquest buit el va omplir Catalònia, que va néixer com a hereva de l’anterior revista de les mans de Joan Maragall i Jaume Massó i Torrents, director de la primera sèrie de la publicació, iniciada el 1898.

En paraules de Joan-Lluís Marfany, “Catalònia havia de ser allò que l’Avenç no va poder arribar a complir, un òrgan al servei dels modernistes catalans”.

Així doncs, en un principi, Catalònia havia de ser una eina per a fer conèixer diversos artistes i personatges destacats, així com introduir corrents de pensament predominants a Europa, tot passat pel filtre de l’eclecticisme propi del modernisme; D’Annunzio, Emerson, Nietzsche, Verhaeren, Baudelaire, entre d’altres autors van aparèixer a les pàgines de la publicació que ens ocupa. Això posa de manifest l’equitat amb la que es tractaven les dues tendències principals durant els últims anys del segle XIX a Europa, el vitalisme i el decadentisme, tot i que la redacció de Catalònia defensà el pensament vitalista de Nietzsche per damunt de l’esteticisme simbolista propi del decadentisme.

• Catalònia i els corrents ideològics de final de segle

Com ja s’ha dit; Catalònia és una publicació activament inserida dins del marc del modernisme, amb tot el que això comportava a nivell estètic i filosòfic, sense ser aliena al que aEuropa succeïa, el simbolisme, decadentisme, vitalisme… J.LL. Marfany ho expressa de la següent manera:

El Modernisme és, explícitament, decadentisme i simbolisme, pero implícitament és també regeneracionisme, vitalisme nietzcheà i naturalisme

Retrat de Verhaeren per Félix Vallotton Publicat al nº 2 de la revista Catalònia

En sí mateix, el modernisme comporta una certa contradicció interna. D’una banda defensa el reconeixement professional de les arts, cosa que comporta certa exclusió respecte la gran massa social sense un elevat nivell cultural; de l’altra banda el component marcadament nacionalista requereix de la interacció directa amb el poble. Això troba el seu paral·lelisme amb la simultaneïtat amb la que es defensen les tesis esteticistes-decadents i les vitalistes d’Ibsen i Nietzsche.M.Siguán diu a la seva tesi que al modernisme s’hi troben dues actituds diferents; “una regeneradora, més militant o social i políticament preocupada, i una decadentista o simbolista que centra la seva revolta en el desenvolupament d’una nova estètica subversiva”. Així doncs podem concloure que aquesta incoherència del modernisme es dóna a causa del seu caràcter eclèctic davant totes les influències que rep de la modernitat europea.

Aquesta contradicció té una raó de ser, i és que tant l’esteticisme com el vitalisme eren corrents de caire modern i, per aquest motiu, s’acceptaven indistintament ja que segons Jaume Brossa tot plegat eren “quimeres conemporànies”. D’aquestes en diu:“La urgent necessitat de modernització no podia alimentar exclusivismes que podrien matar energies per despertar.”També la trobem exemples d’això a Catalònia, on s’observen forts contrastos entre la primera i la segona sèrie.
Catalònia té entre els seus col·laboradors a representats del modernisme més radical així com representants del modernisme mallorquí; cosa que va permetre la divulgació i introducció de diversos corrents i filòsofs “de moda” a l’entorn d’Europa, introduïts gràcies a les traduccions de Nietzsche, Stirner, Bakunin i Marx, determinants a l’hora de difondre les ideologies més en voga a Europa; el vitalisme nihilista per una banda i el simbolisme decadentista.

El Vitalisme és el fruit de la conjunció de diverses tendències sorgides a l’últim terç del s XIX que defensaven el protagonisme de l’ésser humà com a individu té en l’Univers. Juntament amb aquest trobem el nihilisme, corrent defensada per Nietzsche que parlava de la conseqüència de la interpretació de l’existència donada per l’Europa cristiana i moderna.

El vitalisme que vol dur a terme una voluntat més renovadora, apareix a la revista a mans d’ A. Camps, el qual esmenta la reinterpretació de l’escriptor italià G. D’Annunzio, en clau regeneradora. Catalònia considera a G. D’Annunzio com un exemple del nou model d’artista modern i cosmopolita, a partir d’una interpretació en clau nietzscheana, i per tant vitalista de l’artista. D’aquesta manera es relacionaven les conquestes tècniques del simbolisme i l’esteticisme de fi de segle amb els propòsits regeneracionistes.
El simbolisme durant el fin-de-siecle va anar íntimament relacionat amb el decadentisme arribant a ésser quasi sinònims i ha sigut definit en ocasions com a tendència cultural més que no pas com a moviment artístic. A l’igual que el decadentisme, el simbolisme pren com a premisa una concepció pessimista de l’existència.

La doctora en Història de l’Art Irene Gras apunta a la seva tesi “El Decadentisme a Catalunya” :

J. Moréas proposava reemplaçar l’apel•latiu de decadent pel de simbolista, “Les prétendus décadents cherchent avait tout dans leur art le pur Concept et l’éternal Symbole”. Aquest fet resulta significatiu perquè serà el mateix J. Moréas qui un any més tard, a Le Figaro, publicarà el conegut manifest en el qual mirarà d’imposar el mot simbolisme, a fi de fer referència a la nova poesia i de diferenciar-se així d’aquells que acceptaven sense reserves el qualificatiu de decadents.

Aquest moviment va jugar un paper determinant en l’ideari del modernisme. De fet, en el cas de la publicació Catalònia, va ser motiu de contraposició amb una altra revista, Luz, defensora aferrissada del corrent simbolista-decadentista, oposant-se frontalment a l’ideari polític i filosòfic de la primera.

El corrent decadentista-simbolista va ser àmpliament recolzat a Catalunya i Espanya, degut al fort impacte moral que va suposar per a l’antic “Imperio Español“ perdre les seves últimes colònies a ultramar; Cuba i Filipines, en allò que es coneix com el desastre del 98, que va comportar la pèrdua d’un important mercat i per tant una gran devallada dels ingressos, entrant en una forta crisi econòmica.

Si bé Espanya estava sumida en la tristor i en la misèria després de la pèrdua de les colònies, a Catalunya el panorama era lleugerament diferent, la indústria tèxtil era un bon motor econòmic al país. D’altra banda, des de l’Estat es va optar per a repartir la riquesa de les regions més riques (Catalunya) entre la resta, cosa que va portar al fenòmen conegut com “tancament de caixes“, explicat al següent apartat.

La fi de Catalònia

El tancament de Catalònia va estretament lligat als seus ideals polítics d’esquerres, que en el sí d’un país en plena decadència social i política com era una Espanya que acabava de perdre les últimes colònies a ultramar (Cuba i Filipines al Desastre del 98) es trobava condicionada pels moviments anarquistes creixents a la societat catalana, que va protestar en diverses ocasions.

A tot això cal afegir-hi una desafecció de la ciutadania de Catalunya respecte al sistema, amb el conseqüent auge de l’anarquisme, que ja va provocar la desaparició de L’Avenç per culpa de l’atemptat que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el 1893. Establint un cert paral·lelisme, a Catalònia no va ser pas un atemptat el que va provocar la dissolució de la redacció, sinó el moviment polític a conseqüència de la protesta coneguda com el “tancament de caixes” que va portar a una sèrie de vagues que van trasbalsar la ciutat deBarcelona al març del 1900, provocades per l’excessiva tributació de Catalunya a les despeses de l’empobrit Estat Espanyol.

Cal ressenyar la importància política i intel·lectual que Catalònia va tenir en tant que “setmanari literari i de crítica artística”, el fet de la seva cessació va suposar ,d’altra banda, un vital reforç per una altra publicació coetània que agrupava les principals forces del modernisme finisecular en un front comú que permetria grans avenços; la revista Els Quatre Gats juntament amb Pèl & Ploma, que van esdevenir immediatament hereves de la tasca “d’eina al servei dels modernistes catalans”

Per saber-ne més:

– Article complet a Wikipèdia

– Revista digitalitzada completa online

– Tesi doctoral de la professora Irene Gras “El Decadentisme a Catalunya: Interrelacions entre literatura i art“

Espero que us hagi semblat interessant!

Pax tecvm!

Jordi.