Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

(fig.1) Vista de l’Amfiteatre Flavi (dit Colosseo) amb les estacions del Via Crucis – gravat de Giovanni Battista Piranesi (c.1750)

La Munera Gladiatoria no és altra cosa que l’espectacle que s’oferia al públic de l’Antiga Roma en el sí dels amfiteatres, estructures en un primer moment provisionals fetes de fusta que van esdevenir grans edificis permanents amb el temps(fig.1); consistents en una planta el·líptica amb una arena on té lloc l’espectacle i una cavea (grada) on els espectadors el poden observar. Aquest show consistia en enfrontaments de diversos tipus de gladiatores, atletes especialitzats en l’ús de diferents tècniques de combat amb armaments i proteccions específics –  l’Ars Dimicandi -, que representaven elements perfectament reconeixibles per a l’audiència, ja fossin al·lusions mitològiques o referències als pobles sotmesos a l’Imperi.

(fig.2) Fotograma de Gladiator (Universal Studios, 2000)

(fig.2) Fotograma de Gladiator (Universal Studios, 2000)

Això ens porta a la celebèrrima pel·lícula del director britànic Ridley Scott, Gladiator, (fig.2) que té un error històric central i greu, i és que els gladiadors del film lluiten amb les armes i armadures que volen sense cap criteri aparent, cosa que arrel de les descobertes realitzades molt abans del film sabem que està molt allunyada de la realitat.

L’origen d’aquest espectacle es remunta als rituals funeraris dels principis de la República, on es feien sacrificis d’esclaus per a honrar als déus quan un ciutadà adinerat moria. Es va considerar que el degollament era massa cruel, així que es va optar per a fer un sacrifici ad gladium que consistia en fer lluitar a dos esclaus fins a la mort d’un d’ells; això va ser el que va propiciar l’inici de la disciplina de l’ars dimicandi.

Un altre ofici menys conegut que desenvolupaven aquests atletes era el de servir de seguretat privada per als estaments més rics de la societat romana; els patricis i senadors. Però aquesta era una tasca desenvolupada en ocasions poc habituals.

(fig.3) Pollice verso – Jean-Léon Gerôme, 1872

D’altra banda, en aquest apropament a la realitat entorn a l’Ars Dimicandi és convenient matissar l’aspecte extern que tenien els gladiatores. Lluny de tenir cossos fibrosos com els que podien tenir els atletes grecs (pensem en les escultures de Policlet, per exemple) els practicants de la gladiatura seguien una dieta molt específica a base cereals i llegums – Plini es referí als gladiadors com a “Horderarii”, menjadors de civada-,  que els permetia desenvolupar un percentatge de greix considerable (fig. 3 i 4). Aquesta capa de greix era vital tant pel gladiador com pels espectadors, doncs garantia que el lluitador pogués rebre una ferida directa d’espasa sense quedar inhabilitat per a continuar lluitant i oferir així un espectacle molt més sanguinolent i impactant.

(fig.4) Mosaic de la Vila Borghese (c. 320)

Així doncs en properes entrades seguirem explicant els diferents tipus de gladiadors més importants que existiren durant època Romana. Són els següents:

  • Retiarius vs Murmillo
  • Traex vs Secutor
  • Altres gladiadors

I fins aquí aquesta nova entrada, espero que la gaudiu!

Per saber-ne més:

– CAGIGAL, Ricardo. GLADIATOR, Luchar para vivir en un oficio peligroso. Jano Reconstrucciones Históricas, 2010.

– MAÑAS, Alfonso. Gladiadores, el gran espectáculo. Editorial Ariel, 2013.

– MATYSZAK, Philip. GLADIADOR: El manual del guerrero romano. Akal, 2012.

Pax Tecvm!

Jordi.

Anuncis