Sir A. Chester Beatty – An dhaonnach na hÉireann*

Etiquetes

Albrecht, art, art history, Barbizon, beatty, biblioteca, Breton, castle, chester, Chester Beatty, China, Dürer, Dublin, estampa, Gérôme, history, humanitats, humanities, ireland, irlanda, islam, japan, japó, japon, jews, judios, jueus, kells, latin, library, manuscript, manuscrit, manuscrito, medieval, Millet, national gallery of ireland, oriental, realism, realisme, stamp, trinity college, universitat, XII, XIII, Xina, XIV, XV, XVII, XX

(fig.1) Sir Alfred Chester Beatty

Avui dediquem aquesta entrada a Sir A. Chester Beatty degut a que va optar per a dedicar els beneficis que el seu gran èxit empresarial li aportava a la seva passió filantròpica: el col·leccionisme. Un col·leccionisme que es va centrar en tot allò que gira entorn als manuscrits,  generant un fons avui obert al públic i que resulta prou interessant per a aquest blog.

Alfred Chester Beatty (fig.1) va néixer  el 1875 a Nova York fill d’immigrants irlandesos que com tants altres van haver de fugir de la seva terra per la severa fam que a l’illa meragda es va donar durant la segona meitat del s XIX. Chester Beatty es va graduar com a enginyer de mineria a la School of Mines de la Universitat de Columbia i va començar a treballar a les mines de Colorado. Deu anys més tard ja era milionari i el propietari de les mines de la zona tot i que la seva salut es va veure afectada per la silicosi.

La seva malaltia va propiciar que fes llargues estades a Egipte, on va desenvolupar un creixent interès en els manuscrits islàmics, i amb d’altres viatges a països més llunyans com el Japó i la Xina el 1917, van contribuir a engrandir la seva fascinació personal per l’art oriental; reflectint-se en la seva col·lecció en objectes molt diversos com poden ser llibres xinesos amb les pàgines de jade o armadures medievals japoneses de samurais.

(fig.2) Baroda House, Dublin. (c 1912)

Chester Beatty es va nacionalitzar com a ciutadà britànic el 1933 i el 1950 va tornar a la Irlanda d’on els seus progenitors havien marxat anys abans. A la illa meragda va ser on va començar la seva obra social; va donar a l’Estat Irlandès un gran nombre de pintures i dibuixos, també va cedir obres a la National Gallery of Ireland.  Aquestes donacions a partir de 1950 van comprendre, entre d’altres, 93 pintures franceses del s.XIX de l’Escola de Barbizon, frescs, miniatures, pintures impressionistes (entre les quals una aquarel·la de Cezánne).

El 1954 es va obrir al públic la Chester Beatty Library al número 20 de Shrewbury Road a Dublin (fig.2), tot i que actualment la trobem en un emplaçament diferent i immillorable; dins del recinte del Dublin Castle en un edifici creat ex professo (fig.3) per a acollir la gran col·lecció que avui ens ocupa.

(fig.3) Vista de l’entrada a l’edifici actual de la Chester Beatty Library dins el recinte del Castell de Dublin.

Actualment, l’edifici que acull la Chester Beatty Library és també un museu on hi trobem una exposició permanent i gratuïta on podem observar els objectes més importants de la col·lecció del magnat americano-irlandès. Aquests estàn organitzats en els diversos nivells de l’edifici; al nivell superior hi trobem les religions del món representades amb els seus corresponents manuscrits d’èpoques diverses i remotes. Aquí hi podem trobar des de fragments de les primeres restes conegudes de l’Evangeli de Sant Lluc, fins a Alcorans il·luminats del s.IX dC, passant per rotlles de la Torah jueva i riquíssimes bíblies i llibres d’hores il·luminats (fig.6) procedents de tota Europa, així com una important col·lecció de gravats d’Albrecht Dürer (fig.7).

A la primera planta hi trobem la sala d’exposicions temporals on actualment s’hi troba la exposició “Chester Beatty: The Paintings” (fins al 31 d’agost 2013), on es mostren trenta de les noranta pintures que Sir Alfred va donar a l’Estat Irlandès el 1950, i entre les que trobem autors de renom com Jean Leon Gérôme, juntament amb autors de l’escola de Barbizon com Millet o realistes com Breton. El segon pis està dedicat a l’art de l’Àsia oriental, acollint peces d’art japonès i xinès que comprenen els Nara e-hon (llibres d’il·lustracions japonesos [fig.4]) així com mobles i objectes artístics diversos.

(fig.4) Yatsuhashi Scene The Tales of Ise Late 16th Century, Japan

(fig.5) Frontispici a doble pàgina d’un exemplar del Corà turc del s

(fig.6 )Virgin and ChildThe Coëtivy Book of Hours c. 1443, Paris, France

(fig.7) Els Quatre genets de l’Apocalipsi (L’apertura dels primers quatre Segells)Quarta impressió de la sèrie “L’Apocalipsi” c.1511 Latin Edition

(fig.8) De Re Militarii – Matteo de’Pasti (c.1532) [France AB672, pp. 272-273]

(fig.9) Llibre de jade en miniatura (3 cm de costat)

Aquests són alguns dels objectes principals de la col·lecció, però òbviament n’hi ha molts més, entre ells peces molt rares com un tractat sobre màquines de guerra del s XV anomenat De Re Militarii (fig.8) o un llibre xinès fet de jade les mides del qual no excedeixen els 2 x 3 cm (fig.9). Si esteu interessats en saber-ne més us recomano el següent:

• Chester Beatty Library – Website oficial
• Catàleg oficial de la biblioteca 
• Dublin Castle about the Chester Beatty Library
• Chester Beatty Library a Facebook

Espero que us hagi semblat interessant i que si algun cop us passeu per Dublin hi dediqueu una passejada, val la pena.

*El subtítol emprat per a aquesta entrada està escrit en gaèlic irlandès, la llengua pròpia d’Irlanda, i en aquest cas significa “l’humanista irlandès”.

Pax Tecvm!

Jordi.

Anuncis

El ejército romano II: Estructura y jerarquía militar

Etiquetes

army, Augusto, Augustus, centuria, centurio, cohors, cohorte, contubernium, ejército, historia, I, II, III, legión, legio, legionario, militar, optio, Roma, rome

En esta entrada, la segunda de la serie de la legio (puedes encontrar la primera aquí), trataremos de profundizar en la estructura y la jerarquía militar del ejército romano.  Como en la anterior entrada, advierto de que la legio no siempre tuvo las mismas características dado la amplia franja temporal en la que está enmarcada (S.V a.C-V d.C aprox.), y por lo tanto nos centraremos únicamente en el periodo Alto-imperial, cuando el emperador Augusto impulso una de sus tantas reformas, en este caso sobre el ejército.

Hablaremos de la estructura básica o ideal en la cual se organiza una legio, desde las unidades básicas más bajas hasta su totalidad, teniendo en cuenta así la misma referencia para su jerarquía, de mayor a menor importancia.

Empecemos por una unidad organizativa muy necesaria, no por su importancia táctica a la hora del combate, sino por la capacidad administrativa que representa, esta unidad es el contubernium.

Un contubernium es una agrupación de 8 legionarios que comparten diferentes utensilios como son: la tienda de campaña, un molinillo para hacer pan y una mula que transportará parte de sus equipajes en la intendencia. Además, se reparten las tareas en el campamento, ya que la tienda solo tiene 6 camas, por lo que cada noche 2 legionarios de cada contubernium vigilarán el campamento. Es sin duda una unidad muy dinámica y estabiliza la convivencia de los soldados.

La siguiente unidad es la Centuria, la espina dorsal de la legio, la organización básica de combate. Una centuria tiene aproximadamente unos… ¿Cuántos soldados diríais que tiene? La respuesta puede resultar algo decepcionante; una centuria contiene 80 legionarios. Sí, 80 legionarios, cuando acabéis de leer la entrada entenderéis por qué se afirma esto.

Pero aparte de eso, qué tiene la centuria que la haga tan especial, bueno la respuesta os la podéis imaginar, una centuria tiene… Un centurión, quizás la figura más significativa de la historia romana aparte de los emperadores.

Este centurión era el que mandaba en su centuria y lo hacía con mano de hierro… o mejor dicho, con bastón de madera, su uitis, una vara de madera de vid (de ahí su nombre) o de olivo que utilizaba para escarmentar a los legionarios que hicieran mal su trabajo. Este centurión imponía disciplina y ordenaba a las tropas en combate. Pobre de aquel soldado que se le ocurriera desertar si le pillaba el centurión (Uae desertoris!).

El centurión contaba  además con la ayuda de suboficiales como: el optio (de optione, opción del centurión), que ayudaba en la instrucción de los legionarios y en asuntos administrativos, el Cornicen (músico que transmitía a los legionarios las órdenes del centurión) o el Signifer (soldado que lleva el Signum, estandarte de la centuria), es curioso destacar lo importante que era mantener el estandarte con la centuria; pues si lo robaban, perdían prestigio en el ejército, algunos legionarios hasta afirmarían estar malditos.

Ilustración de Duncan Campbell donde se representa la figura del centurión (derecha) y la del optio (izquierda)

Cada centuria estaba ordenada por filas y columnas:

• Las columnas eran para rotar la primera posición continuamente, por lo que el legionario de la primera fila que se cansase o estuviera herido podía rotar con los compañeros de detrás.
• Había tres filas, según la capacidad combativa, la edad y el armamento de cada legionario: la primera fila (más inexpertos) contenía los hastati, la segunda los principes y la tercera los triarii (los veteranos de guerra).[1]

Siguiendo el orden, la siguiente estructura sería el manípulo, es decir, el conjunto de 2 centurias unidas tácticamente, Esta  organización es propia de la república y se conservó durante poco tiempo en el imperio hasta su completa disolución. Su liderazgo era entregado tanto a centuriones de alta graduación como a tribunos. Los tribunii son unos oficiales de la orden ecuestre y senatorial (importantes cargos políticos en Roma) que se encargan de la administración de la legio en diferentes cuestiones como pueden ser: la contabilidad de bajas o la tesorería.

La unión de 3 manípulos (6 centurias) formaba la denominada Cohors o cohorte que representaba un cuerpo significativo de legionarios en la batalla, 10 cohortes (numeradas del I al X) formaban una legio, pero cabe destacar que la I Cohors solo contaba con 5 centurias pero que contaban con el doble de efectivos, esta cohors contaba con un Vexilium (estandarte de la cohorte), ahora procederemos a averiguar cuántos legionarios contenía una legión aproximadamente:

Como hemos dicho al principio, una centuria tiene 80 legionarios, basándonos en esto, un manípulo (que son 2 centurias) debería contener 160 legionarios, la suma de 3 manípulos (los que forman una Cohorte) contendrían 480 legionarios que multiplicados por 9 cohortes (de la II a la X) serían un total de 4320 legionarios, y si a esto le añadiéramos el total de la I cohorte (que ya hemos dicho que contenía 5 centurias de 160 legionarios cada una) que son 800 legionarios, en total una legio debería contener exactamente 5120 legionarios.[2]

Evidentemente, esta cifra variaría según las posibilidades de reclutamiento del momento o las bajas de la campaña militar, pero a priori, podemos concluir que una legio en el periodo Alto-imperial contendría 5120 legionarios.

Cada legio además contaba con un general, el Dux, que era el líder supremo del ejército, este dux podía ser el emperador (Imperator) o un cónsul, además de otras figuras importantes en la política de Roma. El general contaba con ayudantes diversos como por ejemplo: el legado, el aquilifer (portador del águila de la legión, el símbolo de la misma) si le era substraída el águila a la legión tenía que recuperarla a toda costa (parece que más que una batalla campal estos romanos jueguen al “atrapa la bandera”, pero tiene todo su sentido si se tiene en cuenta lo supersticiosos que eran). También existían cargos como el de Imaginifer (el que portaba la estatuilla del emperador que governara en el momento). Estos símbolos son representativos de cada legión.

Ficha esquemática de la Legio

La próxima entrada estará dedicada al armamento del legionario.

Miguel Cuesta Jiménez.

Para saber más:

• Legionario. El manual (no oficial) del legionario romano. Philip Matyszak. Akal, Madrid, 2011. (este es sin duda el mejor libro que existe para introducirse en la legio romana)
• El ejército romano. Adrian Goldsworthy. Akal, Madrid, 2010. (libro especializado para adentrarse una vez se tenga un conocimiento previo en la materia)
• El ejército romano. Yann Lee Bohec. Ariel. 2006. (libro especializado para adentrarse una vez se tenga un conocimiento previo en la materia)
• Guillem, Jose. Urbs Roma III (la religión y el ejército). (la parte de la legio se divide en los tres periodos típicos de Roma: Monarquía, República e Imperio)
• www.legionesromanas.com (una web interesante para consultar este tema)

---

[1] Guillem, José. Urbs Roma III (la religión y el ejército).

[2] Lee Bohec, Yann. El ejército romano, editorial Ariel, 2006.

Assassins – Naixement, apogeu i caiguda de la secta

Etiquetes

al qaeda, Alamut, assassin's creed, assassins, batalla de Hattin, croades, crusades, cruzadas, Damasc, Damasco, Damascus, Egipte, Egypt, hassan ibn sabbah, hattin, historia, history, islam, Jerusalén, Jerusalem, Masyaf, medieval, nizaries, saladí, saladin, saladino, sect, secta, Siria, Syria, templarios, templars, templers, XI, XII, XIII

Qui més qui menys ha sentit a parlar algun cop del videojoc de temàtica històrica Assassin’s Creed; i en la entrada d’avui posarem una mica de llum sobre la base històrica del joc, la secta dels Assassins, que va ser real i va tenir el seu apogeu entre els segles XI i XIII, durant les tres grans croades.

Els Assassins van ser una organització d’ètnia xiïta nascuda d’una branca de l’ismaïlisme, que va esdevenir un poder sense estat en aquesta època, atemorint les elits dels regnes musulmans i cristians del Pròxim Orient degut als seus magnicidis i accions diverses en contra del poder d’ètnia sunnita; sempre envoltats d’una aura de misteri i liderats per figures messiàniques (fig1).

(fig.1) Representació de Hassan Ibn Sabbah, líder dels Assassins.

El terme “assassí” és una deriva molt provable del mot àrab “hashashin” [حشاشين] (addicte al haixix) emprat pels seus enemics per a descriure el comportament obcecat dels fedaïns (se suposa que consumien aquesta droga entre d’altres per a observar el paradís on serie enviats), que al ser portada a Europa de mans dels croats va acabar transformant-se en la paraula actual. Tot i això, ells no s’autodenominaven ni hashashin ni assassins; sinó que empraven el terme “nizarita” com a substantiu referent al practicant del nizarisme. El fet de que en anglès, el verb “to assassin” o el substantiu “assassination” siguin emprats per a referir-se a assassinats polítics, ens porta a pensar que aquest significat va lligat a les activitats dels homes de la secta que va posar contra les cordes als grans sultans i reis de l’Orient Mitjà dels segles XII i XIII.

• Naixement de la secta

(fig.2) Manuscrit persa il·luminat que mostra la fortalesa d’Alamut, base dels Assassins.

La secta va néixer com a instrument de la resistència xiïta contra els sunnites dominants, i va ser fundada per Hassan Ibn Sabbah, un intel·lectual que veient com  l’ortodòxia sunnita guanyava terreny a Terra Santa establint-s’hi com a poder principal durant la primera meitat del s. XI, va decidir organitzar un grup d’homes disposats a tot per a defensar el credo minoritari xiïta. L’any 1090 va ocupar la fortalesa d’Alamut (fig.2), sobre la serralada d’Elburz, establint així una base rere un bastió virtualment inexpugnable on inculcar als seus homes la base teològica de la secta, basada en el text anomenat “Nova Oració“, on s’estipula que el líder (imam) tindrà poder absolut i serà designat per Déu (Alà) per a guiar als seus fedaïns, que com a recompensa per obeir les ordres de l’imam eren enviats automàticament al paradís.

Una de les primeres grans accions que van dur a terme va ser la relacionada amb el visir dels seljúcides turcs; que van plantar cara a Bizanci envaïnt la península d’Anatòlia i eliminaren sistemàticament qualsevol rastre de població xiïta donés o no suport als Assassins. Nizam Al-Mulk, el visir en qüestió, era qui feia forta a la potència seljúcida mantenint unides a les elits que comandaven les diferents tribus, i per aquest motiu va ser el blanc dels Assassins, que el van eliminar mentre visitava el seu harem desmuntant així la fràgil estabilitat que hi havia entre ells i provocant lluites dinàstiques successives que van apartar-los del poder. D’aquesta primera incursió en política de la secta en deduïm els seus mitjans: el magnicidi, la manipulació política, l’espionatge.

• Consolidació i auge

Després de la demostració de força amb l’assassinat d’Al-Mulk a Pèrsia, Sabbah va establir com a objectiu de la secta la expansió i amb aquesta el ressorgiment d’un califat xiïta que governés tots els territoris de l’Islam; de manera que per començar l’expansió van optar per fixar-se en Egipte, on la situació política inestable era un punt dèbil evident.

(fig.3) Porta d’entrada a la fortalesa de Masyaf

Els fatimites, l’oligarquia governant, estaven dividits entre el visir Al-Afdal, que governava el país a través del califa, i a l’altra banda hi trobem el príncep Nizar, que era l’opció d’esperança xiïta per als Assassins. Així doncs els fedaïns van aconseguir acostar-se a Al Afdal durant una desfilada militar i eliminar-lo, però aquesta vegada no va tenir èxit el seu objectiu; sinó més aviat al contrari, doncs lluny d’aconseguir un govern favorable es va tornar en una forta repressió contra els xiïtes i el príncep Nizar que els defensava. Aquest fracàs va provocar el desplaçament de l’activitat des d’Egipte cap a Síria, on els Assassins varen establir una base prou coneguda per als coneixedors de la saga de videojocs; Masyaf.

A Síria no van tenir una existència fàcil, però. Les seves ànsies de poder els van portar a aliar-se amb els senyors de Damasc i Alep oferint els serveis de la secta, provocant revoltes que van acabar amb la mort dels seus protectors i la conseqüent persecució per part de les elits fartes del poder dels Assassins eliminant famílies senceres i penjant els seus cadàvers a muralles i torres o bé deixant els seus cossos a mercè dels gossos del carrer (entre 1113 i 1129).

• Apogeu

Havent après la lliçó amb la incursió política a Damasc i Alep i havent mort el seu líder i fundador, Hassan Ibn Sabbah († 1124), els Assassins van optar aquest cop per a consolidar el seu poder de forma passiva al cor de Síria, esperant el moment adequat per a l’atac.

Amb l’aparició d’un nou líder, Rashid al-Din Sinam, també conegut com El Vell de la Muntanya, van arribar els anys determinants per a la secta; l’enfrontament contra el Gran Sultà Saladí. i els croats cristians.

(fig.4) Setge de Jerusalem del 1187 per part de les tropes de Saladí. – Guillaume de Tyr, Historia, BNF Richelieu French manuscripts 68, fol. 404

Saladí, el gran sultà que va reconquistar Jerusalem (fig.4) i Terra Santa per als musulmans  lluitant contra el Regne Cristià de Jerusalem a la batalla de Hattin el 1187, no va poder evitar ser víctima de l’atac dels Assassins al seu campament durant el setge d’Alep. Val a dir que en aquest cas, el gran sultà anava abillat amb armadura i la fatídica punyalada dels enviats que van arribar fins a la seva mateixa tenda va fallar estrepitosament, donant temps als guàrdies a atrapar-los i executar-los degudament . Això va provocar la còlera del Gran Sultà i va llençar un fort atac contra la fortalesa siriana de Masyaf el 1176.

(fig.5) Cavalleria a la primera croada.

Per raons que no han estat esclarides degudament, Saladí va retirar el setge al castell; si bé uns parlen dels suposats poders màgics que tenia el Vell de la Muntanya, d’altres parlen  de pacte entre les dues parts. El que sí se sap és que van perpetrar accions cooperatives contra els croats (fig.5) per a recuperar el territori perdut en la guerra del 1099.

D’altra banda, també se sap que els Assassins van col·laborar amb els croats cristians, en concret amb Ricard I Cor de Lleó, que va encomanar secretament als fedaïns que s’infiltressin i exterminessin el rei de Jerusalem, Conrad de Montferran. Abillats com a monjos, el 28 d’abril de 1192 es van infiltrar a la cort i van aconseguir matar al monarca; propiciant així l’accés al tron del Regne Cristià de Jerusalem a Enric de Champagne, favorable als anglesos i alhora, gràcies a haver afavorit a aquests, garantir la seguretat dels Assassins a Síria pel que als atacs cristians respecta.

• La Fi

El Vell de la Muntanya va morir el 1194. A partir d’aquí el van succeir altres líders perses com Nasr, sotmesos a la voluntat d’Alamut, com si d’una abadia mare es tractés, perdent la identitat pròpia que Masyaf havia tingut fins aleshores.

Tot i això, la secta continuava existint, però la pressió política i fiscal de la dinastia dels mamelucs des d’Egipte va ser asfixiant amb la població xiïta, i això sumat a les invasions mongoles creixents va provocar la captura de la majoria de líders Assassins, propiciant la destrucció d’Alamut el 1256 per part dels mongols. El 1276 l’ocupació de les últimes fortaleses ismaïlites va ser un fet, i amb ell, la desaparició de la secta que va atemorir l’Orient Mitjà.

Els Assassins van quedar relegats com a corrent minoritària de l’islam.

• Reflexionem-hi

Alguns autors diuen dels Hashashin o Assassins que són els precusors del terrorisme actual i que són sens dubte el mirall on els grans grups terroristes islàmics, com Al Qaeda, es volen emmirallar. Des de la meva òptica, hi ha alguns conceptes que grinyolen, com que els grups fonamentalistes islàmics volen dur a terme una jihad o Guerra Santa contra el cristianisme, que és quelcom d’una envergadura força més considerable que no pas els atacs puntuals que perpetrà la secta dels Assassins.

El que segur és cert es que no s’ha d’intentar jutjar la història segons el present, doncs així no ho entendrem mai de la manera correcta, si és que n’hi ha alguna. En el meu punt de vista, per entendre quelcom del passat el que s’ha d’intentar es submergir-se en l’època en qüestió, per apropar-se així a la mentalitat dels humans que hi van viure realment i d’aquesta manera poder copsar el perquè de les coses.

Lectors, us encomano aquesta reflexió a vosaltres. Què en penseu de tot plegat?

Per saber-ne més:

– GIMÉNEZ, Ivan i FERNÀNDEZ, Jaume. La secta dels Assassins, terrorisme medieval. Sàpiens (nº 28), Febrer de 2005.

– LABRADOR, Beatriz. Los asesinos del hachís. Diario Público,  12/09/2008

– LEWIS, Bernard. Los Asesinos: una secta islámica radical. Barcelona, 2002

– LEWIS, Bernard. Saladin and the Assassins. Bulletin of the School of Oriental and African Studies, University of London, Vol. 15, No. 2 (1953), pp. 239-245

– LOCKHART, Lawrence. Hassan ib Sabbah and the Assassins. Bulletin of the School of Oriental Studies, University of London, Vol. 5, No. 4 (1930),pp. 675-696

Espero que us hagi semblat interessant!

Pax Tecvm!

Jordi.

El ejército romano I: Introducción

Etiquetes

2012, antiguitat, barcelona, barcino colonia romae, catalunya, cohors, cohors I barcinonensis, Fundació Cultural Hostafrancs, gladius, historia, history, humanitats, latin, legio, living history, lorica, reconstruccion histórica, reenactment, Roma, rome, scutum, segmentata, Tito Livio, Titus Livy

Hoy me dispongo a introduciros un poco uno de los temas que más me apasionan de la historia militar; el mayor y más preparado cuerpo militar que la historia antigua ha conocido, me refiero al ejército romano, la legio.

No obstante, puesto que este tema da cuanto menos para una tesis doctoral, publicaré diversas entradas sobre el mismo y tratándose la mayoría de las veces de la legio en el periodo altoimperial, ya que es este en el que se centra el grupo de reconstrucción histórica romana Barcino Oriens del cual somos miembros los fundadores de esta página web, y por lo tanto tenemos acceso a un material de reconstrucción que nos sirve para la divulgar esta información de manera más completa. Habiendo aclarado esto, empecemos.

Testudo llevada a cabo por la Cohors I Barcinonensis, del grupo Barcino Oriens

Legio es el nombre en latín del ejército romano, este comenzó allá por el año 750 a. C. cuando Rómulo, primer rey de Roma, crea las primeras legiones al dividir a los ciudadanos entre hombres fuertes y los no aptos para el combate, más tarde, en el 550 a. C. Servio Tulio crea un sistema de clases y centurias según la renta que afectará de manera seguida a la estructura de la legión dejando así a los pobres excluidos del servicio militar, en esta época cada ciudadano romano se preocupaba de su equipamiento, es decir, quien fuera más rico podría permitirse un equipo mejor.[1]

Este modelo siguió funcionando hasta la llegada de un personaje clave para la historia de Roma, un audaz e inteligente general llamado Cayo Mario, que observó con detenimiento los problemas de la legio y procuró darles solución con una reforma militar en el 107 a. C; que marcó el inicio de la profesionalización del ejército romano implantando medidas que afectarán no solo a la organización del ejercito sino también a la sociedad romana, ya que invita cualquier ciudadano romano, rico o pobre, a participar en las campañas militares de Roma, además el estado les pagará el equipamiento necesario para poder combatir.

Formación ad cuneum hecha por la Cohors I Barcinonensis

Esta última medida es quizás la más importante debido a que el estado reparte el mismo equipamiento para todos los legionarios y eso indica que todos deberían recibir el mismo entrenamiento y por lo tanto tendrían la misma forma de combatir, dicho de otra forma, todos a una. La legio se convirtió en este momento en casi invencible para cualquier otro pueblo. Casi.

Como proclama Rómulo al descender de los cielos a Próculo Julio sobre el destino de Roma:

 Ve y anuncia a los romanos que es voluntad de los dioses que mi Roma sea la capital del orbe; que practiquen por consiguiente el arte militar; que sepan, y así lo transmitan a sus descendientes, que ningún poder humano puede resistir a las armas romanas[2]

Como ya hemos dicho antes, la legio estaba ligada a los cambios sociales, pero también a los cambios políticos (las guerras civiles) y económicos (botines de guerra, mantenimiento de los salarios…) era la columna vertebral y la causa de la magnificencia de Roma.

Pero además de combatir, contener a los barbaros en sus fronteras y sofocar revueltas, los legionarios se hacían cargo de construir todo tipo de edificaciones como pueden ser: carreteras, puentes, murallas… y campamentos, que a su vez, si eran permanentes, podían transformarse en ciudades de nueva planta, este es el caso de muchas ciudades que aún hoy en día siguen existiendo, por ejemplo, sin ir más lejos Barcelona, la antigua Barcino.

El fundar nuevas ciudades (además de la necesidad de alimentos) fue sin duda la causa más importante de la expansión de Roma… y la legio estuvo detrás de esta.

Cohors I Barcinonensis en las Barcino Colonia Romae MMXII

Próximamente se publicarán más entradas sobre la legio: El equipamiento, jerarquía y algunas curiosidades más.

Para saber más:

• Legionario. El manual (no oficial) del legionario romano. Philip Matyszak. Akal, Madrid, 2011. (este es sin duda el mejor libro que existe para introducirse en la legio romana)
• El ejército romano. Adrian Goldsworthy. Akal, Madrid, 2010. (libro especializado para adentrarse una vez se tenga un conocimiento previo en la materia)
• Guillem, Jose. Urbs Roma III (la religión y el ejército). (la parte de la legio se divide en los tres periodos típicos de Roma: Monarquía, República e Imperio)
• www.legionesromanas.com (una web interesante para consultar este tema)

---

[1] Historia National Geographic nº 74 El poderoso ejército de Roma, la legión, José Antonio Monge Marigorta

[2] Tito Livio, Historia de Roma I, 16, 6-8.

La Santa Creu – L’hospital de Barcelona

Etiquetes

1348, architecture, arquitectura, art history, barcelona, catalonia, catalunya, catedral, catedral de barcelona, cathedral, ciutat de barcelona, conejo, da pena, domènech, edat mitjana, history, hospital, humanitats, medieval, modernism, modernisme, modernismo, modernista, montaner, sainte chapelle, sant pau, santa creu, universitat de barcelona, XIV, XIX, XV, XX

A la ciutat de Barcelona tenim la sort de trobar un dels exemples més ben conservats de complexes hospitalaris medievals de tota Europa; l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, iniciat el 1401 en època del rei Martí  l’Humà.

El doctor en història de l’art Antoni Conejo a la seva tesi “Assistència i Hospitalitat a l’Edat Mitjana” apunta el següent sobre l’edifici que avui ens ocupa:

El de la Santa Creu de Barcelona, per la seva banda, no sols constitueix la empresa edilícia civil més important del s. xv, sinó que, a més a més, fou un dels primers hospitals urbans de l’Europa occidental, projectat d’acord amb uns criteris perfectament raonats. Erigit en el raval barceloní, esdevingué un element clau en el desenvolupament urbà de la zona, al marge que, les seves grans dimensions, el convertien en una mena de ciutat hospitalària, en constant creixement amb el pas dels segles.

Així doncs, passada la plaga de 1348 i en vistes a possibles rebrots es va optar per millorar l’assistència mèdica a la ciutat. El Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona van decidir unir els 6 hospitals preexistents a la capital del principat: l’hospital de l’Almoina , l’hospital de Marcús, l‘hospital Sant Macià, l’hospital de Santa Eulàlia, l’hospital de Santa Margarida, i l’hospital de Colom; al territori del qual es va iniciar la nova construcció. Aquestes institucions provenien del protectorat del propi Consell de Cent i del Capítol catedralici, de manera que de la unió d’ambdós escuts va néixer el del nou hospital, el de la Santa Creu.

De la suma dels escuts d’armes de les dues entitats que controlaven els sis hospitals preexistents neix el nou blasó de la Santa Creu

En la constitució de l’edifici de l’Hospital trobem diferenciats tres blocs com podem veure a la planta (fig.2), que des del sector més septentrional (el del Carrer del Carme) són:

• La casa de Convalescència i el Col·legi de Cirurgia, edificis del s XVII i XVIII respectivament.
• El sector central. Està format per tres naus de grans dimensions disposades en forma de U entorn a un claustre central.
• Església de l’hospital i elements afegits en ampliacions diverses.

(fig.1) Arcs diafragmàtics i coberta en una de les cantonades del nivell superior.

El sector central, sens dubte el més important ja que acollia als malalts, està constituït pel gran cos en forma de U que passa per estar resolt superposant dos nivells (a l’igual que alguns edificis religiosos preexistents, com la Sainte-Chapelle o Sant Francesc d’Assís) quedant un nivell inferior de poca alçària cobert amb trams rectangulars de volta de creueria rebaixada i un nivell superior d’alçada considerablement major; en aquest cas cobert amb fusta a dues aigües sustentada per arcs diafragmàtics (fig.1) apuntats o de mig punt en el cas dels angles. A l’interior del pati els trobem reforçats des de fora amb contraforts.

Aquests arcs són característics en l’arquitectura de la Corona d’Aragó i els podem trobar en molts edificis civils, les Drassanes Reials i el Saló del Tinell en són exemples, com molt possiblement ho serien també moltes de les sinagogues de la Corona que no han arribat als nostres dies. D’altra banda, cal fer esment de la perícia dels constructors del s.XV, que en les naus baixes de la planta inferior mostren un gran atreviment rebaixant les voltes de creueria fins a reduir-les gairebé a sostres plans amb tota la complicació tècnica que això comporta.

No en va aquest edifici gira entorn a un pati central com si d’un claustre es tractés; doncs estava projectat en un principi que la construcció de l’edifici completés el rectangle que avui dia veiem obert en aquesta forma de U; de manera que el claustre en un principi hauria d’haver quedat tancat i amb ell la galeria coberta sota voltes de creueria apuntades en tot el perímetre interior del nivell inferior.

(fig.2) – Vista en planta del nivell inferior de l’Hospital de la Santa Creu

A la part septentrional, on trobem la Casa de Convalescència (actual seu de l’Institut d’Estudis Catalans) i el Col·legi de Cirurgia (amb un amfiteatre anatòmic molt interessant) hi trobem també una de les dues portes d’accés al complex hospitalari, en aquest cas una porta austera, de mig punt, sense grans decoracions. Al contrari que aquesta, la porta d’accés oposada, la del sector meridional  (donant al c/ Hospital), si que té decoració, i en ella veiem un timpà esculpit on hi trobem diversos elements elusius al propi Hospital, amb el seu escut d’armes al centre del timpà sostingut per dos àngels, amb una inscripció als seus peus que versa de la forma següent:

Spital de Santa Creu que fo comensat  el XVII d’abril del any de Nostre Senyor MCCCCI

(fig.3) Timpà de la porta meridional. Carrer de l’Hospital.

(fig. 4) Façana actual del Teatre Principal del 1776

Val a dir, que degut a les necessitats econòmiques de l’entitat, l’hospital va recórrer a les representacions teatrals per al seu finançament. Així, l’ incipient teatre de l’Hospital de la Santa Creu va adquirir l’exclusivitat per a la representació de comèdies a partir del 1603 per decret reial de Felip II, propiciant la construcció del Teatre de la Santa Creu a la Rambla, que passaria a denominar-se posteriorment “Teatre Principal“(fig.4). Aquest teatre va ser la competència directa del Gran teatre del Liceu (també situat a la Rambla) fins el 1918, quan després de perdre la exclusivitat, va perdre progressivament força davant del modern teatre operístic del Liceu.

Així doncs, durant 5 segles i de forma ininterrompuda, l’hospital de la Santa Creu ha acollit i acull als ciutadans malalts de la capital catalana. Val a dir, però, que actualment no es troba al mateix emplaçament que fa 500 anys, ja que a finals del s XIX i principis del XX, Pau Gil i Serra, un adinerat home de negocis establert a París, va deixar en herència quatre milions de pessetes per a la construcció d’un nou hospital a la moderna manera francesa a Barcelona. Aquest nou edifici (modernista) és el que avui coneixem com a hospital de la Santa Creu i Sant Pau, encabit en el nou teixit urbà de la ciutat en expansió, l’Eixample; i declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997 pel seu incalculable valor arquitectònic.

Actualment i des de l’any 1939, l’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu acull la Biblioteca de Catalunya, on es custodien els documents més antics i importants en català, amén d’un amplíssim catàleg de publicacions, la majoria entorn a les humanitats.

• Documental produït per Televisió de Catalunya molt interessant sobre l’Hospital de la Santa Creu:

Per saber-ne més:

– CONEJO DA PENA, Antoni. Assistència i hospitalitat a l’edat mitjana. L’arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement. Universitat de Barcelona, 2002.(PDF)

– CARBONELL, E. CIRICI, A i GUMI, J. Grans monuments romànics i gòtics. Edicions 62, 1977.

– Blog:  De la Santa Creu a Sant Pau

Espero que us hagi agradat!

Pax Tecvm!

Jordi.