Qui més qui menys ha sentit a parlar algun cop del videojoc de temàtica històrica Assassin’s Creed; i en la entrada d’avui posarem una mica de llum sobre la base històrica del joc, la secta dels Assassins, que va ser real i va tenir el seu apogeu entre els segles XI i XIII, durant les tres grans croades.
Els Assassins van ser una organització d’ètnia xiïta nascuda d’una branca de l’ismaïlisme, que va esdevenir un poder sense estat en aquesta època, atemorint les elits dels regnes musulmans i cristians del Pròxim Orient degut als seus magnicidis i accions diverses en contra del poder d’ètnia sunnita; sempre envoltats d’una aura de misteri i liderats per figures messiàniques (fig1).
(fig.1) Representació de Hassan Ibn Sabbah, líder dels Assassins.
El terme “assassí” és una deriva molt provable del mot àrab “hashashin” [حشاشين] (addicte al haixix) emprat pels seus enemics per a descriure el comportament obcecat dels fedaïns (se suposa que consumien aquesta droga entre d’altres per a observar el paradís on serie enviats), que al ser portada a Europa de mans dels croats va acabar transformant-se en la paraula actual. Tot i això, ells no s’autodenominaven ni hashashin ni assassins; sinó que empraven el terme “nizarita” com a substantiu referent al practicant del nizarisme. El fet de que en anglès, el verb “to assassin” o el substantiu “assassination” siguin emprats per a referir-se a assassinats polítics, ens porta a pensar que aquest significat va lligat a les activitats dels homes de la secta que va posar contra les cordes als grans sultans i reis de l’Orient Mitjà dels segles XII i XIII.
(fig.2) Manuscrit persa il·luminat que mostra la fortalesa d’Alamut, base dels Assassins.
La secta va néixer com a instrument de la resistència xiïta contra els sunnites dominants, i va ser fundada per Hassan Ibn Sabbah, un intel·lectual que veient com l’ortodòxia sunnita guanyava terreny a Terra Santa establint-s’hi com a poder principal durant la primera meitat del s. XI, va decidir organitzar un grup d’homes disposats a tot per a defensar el credo minoritari xiïta. L’any 1090 va ocupar la fortalesa d’Alamut (fig.2), sobre la serralada d’Elburz, establint així una base rere un bastió virtualment inexpugnable on inculcar als seus homes la base teològica de la secta, basada en el text anomenat “Nova Oració“, on s’estipula que el líder (imam) tindrà poder absolut i serà designat per Déu (Alà) per a guiar als seus fedaïns, que com a recompensa per obeir les ordres de l’imam eren enviats automàticament al paradís.
Una de les primeres grans accions que van dur a terme va ser la relacionada amb el visir dels seljúcides turcs; que van plantar cara a Bizanci envaïnt la península d’Anatòlia i eliminaren sistemàticament qualsevol rastre de població xiïta donés o no suport als Assassins. Nizam Al-Mulk, el visir en qüestió, era qui feia forta a la potència seljúcida mantenint unides a les elits que comandaven les diferents tribus, i per aquest motiu va ser el blanc dels Assassins, que el van eliminar mentre visitava el seu harem desmuntant així la fràgil estabilitat que hi havia entre ells i provocant lluites dinàstiques successives que van apartar-los del poder. D’aquesta primera incursió en política de la secta en deduïm els seus mitjans: el magnicidi, la manipulació política, l’espionatge.
Després de la demostració de força amb l’assassinat d’Al-Mulk a Pèrsia, Sabbah va establir com a objectiu de la secta la expansió i amb aquesta el ressorgiment d’un califat xiïta que governés tots els territoris de l’Islam; de manera que per començar l’expansió van optar per fixar-se en Egipte, on la situació política inestable era un punt dèbil evident.
(fig.3) Porta d’entrada a la fortalesa de Masyaf
Els fatimites, l’oligarquia governant, estaven dividits entre el visir Al-Afdal, que governava el país a través del califa, i a l’altra banda hi trobem el príncep Nizar, que era l’opció d’esperança xiïta per als Assassins. Així doncs els fedaïns van aconseguir acostar-se a Al Afdal durant una desfilada militar i eliminar-lo, però aquesta vegada no va tenir èxit el seu objectiu; sinó més aviat al contrari, doncs lluny d’aconseguir un govern favorable es va tornar en una forta repressió contra els xiïtes i el príncep Nizar que els defensava. Aquest fracàs va provocar el desplaçament de l’activitat des d’Egipte cap a Síria, on els Assassins varen establir una base prou coneguda per als coneixedors de la saga de videojocs; Masyaf.
A Síria no van tenir una existència fàcil, però. Les seves ànsies de poder els van portar a aliar-se amb els senyors de Damasc i Alep oferint els serveis de la secta, provocant revoltes que van acabar amb la mort dels seus protectors i la conseqüent persecució per part de les elits fartes del poder dels Assassins eliminant famílies senceres i penjant els seus cadàvers a muralles i torres o bé deixant els seus cossos a mercè dels gossos del carrer (entre 1113 i 1129).
Havent après la lliçó amb la incursió política a Damasc i Alep i havent mort el seu líder i fundador, Hassan Ibn Sabbah († 1124), els Assassins van optar aquest cop per a consolidar el seu poder de forma passiva al cor de Síria, esperant el moment adequat per a l’atac.
Amb l’aparició d’un nou líder, Rashid al-Din Sinam, també conegut com El Vell de la Muntanya, van arribar els anys determinants per a la secta; l’enfrontament contra el Gran Sultà Saladí. i els croats cristians.
(fig.4) Setge de Jerusalem del 1187 per part de les tropes de Saladí. – Guillaume de Tyr, Historia, BNF Richelieu French manuscripts 68, fol. 404
Saladí, el gran sultà que va reconquistar Jerusalem (fig.4) i Terra Santa per als musulmans lluitant contra el Regne Cristià de Jerusalem a la batalla de Hattin el 1187, no va poder evitar ser víctima de l’atac dels Assassins al seu campament durant el setge d’Alep. Val a dir que en aquest cas, el gran sultà anava abillat amb armadura i la fatídica punyalada dels enviats que van arribar fins a la seva mateixa tenda va fallar estrepitosament, donant temps als guàrdies a atrapar-los i executar-los degudament . Això va provocar la còlera del Gran Sultà i va llençar un fort atac contra la fortalesa siriana de Masyaf el 1176.
(fig.5) Cavalleria a la primera croada.
Per raons que no han estat esclarides degudament, Saladí va retirar el setge al castell; si bé uns parlen dels suposats poders màgics que tenia el Vell de la Muntanya, d’altres parlen de pacte entre les dues parts. El que sí se sap és que van perpetrar accions cooperatives contra els croats (fig.5) per a recuperar el territori perdut en la guerra del 1099.
D’altra banda, també se sap que els Assassins van col·laborar amb els croats cristians, en concret amb Ricard I Cor de Lleó, que va encomanar secretament als fedaïns que s’infiltressin i exterminessin el rei de Jerusalem, Conrad de Montferran. Abillats com a monjos, el 28 d’abril de 1192 es van infiltrar a la cort i van aconseguir matar al monarca; propiciant així l’accés al tron del Regne Cristià de Jerusalem a Enric de Champagne, favorable als anglesos i alhora, gràcies a haver afavorit a aquests, garantir la seguretat dels Assassins a Síria pel que als atacs cristians respecta.
El Vell de la Muntanya va morir el 1194. A partir d’aquí el van succeir altres líders perses com Nasr, sotmesos a la voluntat d’Alamut, com si d’una abadia mare es tractés, perdent la identitat pròpia que Masyaf havia tingut fins aleshores.
Tot i això, la secta continuava existint, però la pressió política i fiscal de la dinastia dels mamelucs des d’Egipte va ser asfixiant amb la població xiïta, i això sumat a les invasions mongoles creixents va provocar la captura de la majoria de líders Assassins, propiciant la destrucció d’Alamut el 1256 per part dels mongols. El 1276 l’ocupació de les últimes fortaleses ismaïlites va ser un fet, i amb ell, la desaparició de la secta que va atemorir l’Orient Mitjà.
Els Assassins van quedar relegats com a corrent minoritària de l’islam.
Alguns autors diuen dels Hashashin o Assassins que són els precusors del terrorisme actual i que són sens dubte el mirall on els grans grups terroristes islàmics, com Al Qaeda, es volen emmirallar. Des de la meva òptica, hi ha alguns conceptes que grinyolen, com que els grups fonamentalistes islàmics volen dur a terme una jihad o Guerra Santa contra el cristianisme, que és quelcom d’una envergadura força més considerable que no pas els atacs puntuals que perpetrà la secta dels Assassins.
El que segur és cert es que no s’ha d’intentar jutjar la història segons el present, doncs així no ho entendrem mai de la manera correcta, si és que n’hi ha alguna. En el meu punt de vista, per entendre quelcom del passat el que s’ha d’intentar es submergir-se en l’època en qüestió, per apropar-se així a la mentalitat dels humans que hi van viure realment i d’aquesta manera poder copsar el perquè de les coses.
Lectors, us encomano aquesta reflexió a vosaltres. Què en penseu de tot plegat?
Per saber-ne més:
– GIMÉNEZ, Ivan i FERNÀNDEZ, Jaume. La secta dels Assassins, terrorisme medieval. Sàpiens (nº 28), Febrer de 2005.
– LABRADOR, Beatriz. Los asesinos del hachís. Diario Público, 12/09/2008
– LEWIS, Bernard. Los Asesinos: una secta islámica radical. Barcelona, 2002
– LEWIS, Bernard. Saladin and the Assassins. Bulletin of the School of Oriental and African Studies, University of London, Vol. 15, No. 2 (1953), pp. 239-245
– LOCKHART, Lawrence. Hassan ib Sabbah and the Assassins. Bulletin of the School of Oriental Studies, University of London, Vol. 5, No. 4 (1930),pp. 675-696
Espero que us hagi semblat interessant!
Pax Tecvm!
Jordi.