Hotel Attraction – Gaudí’s dream in New York

Etiquetes

Antoni, architecture, arquitectura, art, art history, attraction, barcelona, Barcino, catalonia, catalunya, design, Gaudi, historia, history, hotel, humanitats, humanities, modernisme, New York, USA, victorian, XIX, XX

Després del projecte de la Torre Condal del que vàrem parlar fa un temps, avui dediquem aquesta entrada a un altre projecte no realitzat però no per això menys interessant. Avui parlarem de l’Hotel Attraction, un projecte de gratacels per a la ciutat de Nova York atribuït a Antoni Gaudí.

fig.1 – Alçat de l’Hotel Attraction

Aquesta titànica empresa està datada al 1909, i estava destinada a erigir un edifici de 360 metres en una Nova York en la que encara no hi havia un sol gratacels que ni tan sols s’apropés a aquesta alçada.

Tot i que aquest era un període enormement agitat per l’arquitecte català ja que estava plenament involucrat en la construcció de la Pedrera, de la Torre de Bellesguard, el Park Güell, i la capella de les Teresianes; se suposa que en aquest any 1909 dos grans empresaris americans van visitar Barcelona i van quedar comprensiblement meravellats per les obres en què Gaudí estava treballant.

Aquests empresaris d’identitat desconeguda presumptament varen proposar a l’arquitecte de fer una gran construcció a Nova York, i d’aquesta proposta és d’on es suposa que van néixer els esbossos i dibuixos que avui podem veure.

fig.2 – Planta de l’Hotel Attraction

L’edifici hauria d’estar format per la combinació de diferents cossos geomètrics propis del llenguatge arquitectònic de Gaudí, els paraboloides de revolució, que ja es poden veure a la Sagrada Família. Aquests paraboloides formarien una planta centralitzada, girant entorn a un cos central de grans dimensions (que és el que assoliria els 360 metres) al que s’hi adossarien els altres cossos més petits creant una forma lobulada semblant a una flor (fig.2).

Aquest edifici va ser recuperat fa relativament poc com a projecte proposat per a la construcció que havia d’ocupar la zona zero a Nova York després de l’atemptat de l’11-S. Les característiques interiors de l’edifici van contribuir a que esdevingués una bona candidatura, ja que el grandiós saló d’exposicions, amb més de 100 metres d’alçada(fig.3), que en un primer moment havia d’honorar i homenatjar als pares de la nació americana seria l’espai idoni per a l’homenatge de les víctimes de l’atac terrorista.

fig.3 – Alçat de l’Hotel amb les dependències detallades

Els lectors s’hauran fixat en que empro el condicional constantment, perquè la realitat és que tot i que els dibuixos conservats tenen quelcom propi de Gaudí, aquests no es poden atribuir amb certesa a l’arquitecte reusenc. Els esquemes i esbossos que ens han arribat són obra en gran mesura del jove Joan Matamala, fill de Llorenç Matamala, escultor i modelista de Gaudí, d’entre els anys 1952 i 1956, més de 20 anys després de la mort del geni.

Tanmateix, podem distingir clarament que dels esbossos conservats n’hi ha que son propis d’un jove encara sense ofici (Matamala), amb un valor arquitectònic relatiu, i també n’hi ha d’altres fets per una mà més rigorosa, en els que veiem dependències interiors de l’edifici i demés. Aquests segons podrien ser de Gaudí, però al no estar firmats, no hi ha indicis que ho puguin corroborar.

Així doncs aquest és un d’aquells projectes que tot i tenir possibilitats de ser fals, a molts ens agradaria que fos cert i no només això,  hauria sigut fantàstic veure’l construït a Manhattan. De fet, aquest anhel és compartit arreu del món i fins i tot grans sèries de ficció americanes com Fringe li han dedicat una petita part del seu temps:

Espero que us hagi agradat!

Per saber-ne més:

– PERMANYER, Lluís: El primer rascacielos. Article a Vivir en Barcelona, secció de La Vanguardia. Publicat el 21-6-2001.

– BBC – Gaudi’s design proposed for WTC (23-1-2003)

– BASSEGODA I NONELL, JOAN. Gaudí y el Hotel de Nueva York. ABC (23-2-2003)

– GUEILBURT, Luis. L’hotel Attraction, un projecte inventat atribuït a Gaudí. IGC. Setembre de 2007

 

Pax Tecvm!

Jordi Garrido.

EXPO: Japonisme – La fascinació per l’art japonès ( fins al 15-9-13)

Etiquetes

1888, art, art history, barcelona, CaixaForum, catalonia, catalunya, D, estampa, Fuji, historia, history, Hokusai, humanitats, humanities, japan, japanese, japonesismo, japonisme, Kuniyoshi, Kusakabe Kimbei, La Caixa, meiji, miró, modernisme, ninja, oriental, picasso, samurai, stamps, Toulousse-Lautrec, Ukiyo-e, Utamaro, XIX, XX

Avui iniciem una nova sèrie d’entrades que dedicarem a exposicions diverses a les que els escriptors d’aquest blog tinguem oportunitat d’assistir i comentar sempre des de la nostra opinió personal.

En aquest primer comentari d’exposició parlarem de la mostra que hi ha disponible al CaixaForum de Barcelona fins al 15 de setembre, titulada “Japonisme. La fascinació per l’art japonès“. Tot i que potser encara no s’ha notat en els meus escrits, l’art japonès té quelcom especial que m’atrapa i m’enamora, i puc afirmar amb vehemència que aquesta exposició ha satisfet les meves expectatives.

(fig.1) Cartell principal de la exposició. La imatge es tracta d’una fotografia acolorida de Kusakabe Kimbei (1870)

Que el Japó sempre ha tingut un component místic, misteriós i exòtic que ha fascinat i despertat interès en molts és ben sabut. Aquesta exposició no pretén pas descobrir la àmplia influència japonesa en l’art modernista, cosa que és vox populi per a tot els que hagin llegit mínimament sobre el tema; la innovació aquí recau en l’atenció que es posa en el procés a través del qual va arribar a Catalunya la influència des de l’obertura a l’exterior del Japó de 1860, sense obviar els primers contactes establerts pels missioners al període namban (1543-1614).

En aquesta mostra, la primera a Espanya dedicada a aquest fenòmen internacional, ens trobem amb el valor afegit que té el fet de poder veure més de 300 peces que pertanyents a col·leccions particulars i per tant normalment allunyades del públic.

fig.2 – La Gran Onada. Sèrie de vistes sobre el Mont Fuji – Katsushika Hokusai (1831)

El comissari d’aquesta exposició, Ricard Bru i Turull, professor d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona – puc certificar que és dels bons-, ha demostrat en aquesta mostra que l’èxit sonat del seu debut amb la exposició “Picasso i la estampa eròtica japonesa” al Museu Picasso de Barcelona no va ser flor d’un sol dia. Aquesta va ser àmpliament reconeguda i posteriorment premiada per l’Associació Catalana de Crítics d’Art com la millor exposició d’Art Modern i d’investigació històrica.

En l’aspecte més purament visual, en aquesta exposició trobem un evident i potent contrast entre el negre predominant sobre el que hi trobem brillants espurnes de color daurat, òbviament eludint a les típiques combinacions de colors dels lacats orientals. La mostra convida a l’espectador a jugar amb la sorpresa, combinant passadissos amb espais molt amplis delimitats per parets de vitrines on podem veure les peces que són tractades amb suma delicadesa, com si es tractés de petites joies, tot i que hi ha obres de tot format i mida.

Lluny de limitar-se a la comparació d’estils pictòrics europeus, com el d’ Henry de Toulouse-Lautrec, amb la cèlebre estampa japonesa o Ukiyo-e dels grans artistes japonesos, Hokusai (fig.2), Hiroshige, Kuniyoshi, Utamaro… Es crea un ambient de interrelació d’estils i d’arts que evoca a allò que debien ser les grans Exposicions Universals de finals del s XIX, com la de Barcelona el 1888.

Veiem com els models artístics japonesos van esdevenir noves formes de veure el món, uns models que van servir de base per a la evolució de molts artistes europeus i en particular molts artistes de casa nostra, on el japonisme encara es pot veure a alguns carrers de Barcelona, com per exemple la casa dels paraigües a la Rambla. Però també podem veure la influència en les mal dites arts menors, com l’orfebreria o l’ebenisteria, de les que trobem peces veritablement precioses al catàleg d’aquesta exposició, mobles, joies, petites capsetes… Tot inèdit, car pertany en la major part a propietaris privats.

(fig.3) Cartell publicitari de Cigarrillos París (1902)

Però la relació amb el Japó no es va acabar amb el Modernisme, sinó que va anar més enllà, fins a l’Art Déco, el Noucentisme i les Avantguardes de la primera meitat del s.XX on hi continuem trobant quasi una veneració per l’art del País del Sol Naixent. Tal va ser la força d’aquest moviment sociocultural que fins i tot es va fer manifest a nivell publicitari (fig.3).

Aquesta és doncs una exposició molt ben muntada, que ofereix un recorregut lògic i cronològic des dels primers contactes amb el món japonès al s. XVI fins als grans intercanvis culturals i comerç artístic de la segona meitat del s. XIX vist a través del prisma del Modernisme i posteriors moviments artisticoculturals de Catalunya.

• PUNTUACIÓ: 9 sobre 10
• HI TORNARIA? Si
• PREU: 4€ / Gratuït per a clients de La Caixa

Per a més informació:

– Blog personal del comisari, Ricard Bru i Turull

– Blog “Del Modernismo”. Portat per l’historiador de l’art Vicente de la Fuente, company i especialista en arts decoratives del Modernisme.

– Caixa Forum. Visita Virtual a la exposició.

Espero que l’aneu a veure, prometo que us agradarà!

Pax Tecvm!

Jordi Garrido.

El futur vist des del passat – Paleofuturisme o Steampunk?

Etiquetes

art, art deco, art history, barcelona, BNF, catalonia, catalunya, historia, history, HP Lovecraft, humanitats, humanities, Jules Verne, Lovecraft, modernisme, neogòtic, neogothic, neogotico, New York, paleofuturisme, retrofuture, steampunk, utopia, victorian, Villemard, XIX, XX

Qui més qui menys ha sentit a parlar algun cop de la tendència estètica-literària que els últims anys s’ha posat de moda, l’anomenat Steampunk. L’Steampunk va néixer a la dècada dels anys 80 com un sub-gènere de la ciència-ficció especulativa que va desembocar, gràcies a la influència de grans noms de la literatura universal com Jules Verne o H.P. Lovecraft, en un moviment artístic, social i cultural que avui dia veu el món des d’una perspectiva tecnològica anacrònica passada pel filtre de l’època victoriana; es creen objectes com s’haurien imaginat els visionaris de l’època amb la tecnologia que tenien aleshores: el vapor (d’aquí steampunk, steam=vapor).

fig.1 – “Correspondance Cinéma-Phono-Télégraphique” (cromolitografia) Villemard, 1910 [BNF, Estampes]

Tanmateix, la visió del futur des del passat no és quelcom nou i exclusiu d’aquest moviment sociocultural. De fet, les bases de l’steampunk són el que realment ens interessa avui, i es que tant al s. XIX com a principis del s. XX es van dur a terme interpretacions de com seria el món en el futur, algunes d’aquestes relativament properes a la nostra realitat, com la “correspondència – cinema-fono-telegràfica” (fig.1) de Villemard.

D’altra banda, aquestes especulacions de futur no es limitaven únicament a l’àmbit domèstic com el que veiem en les il·lustracions de Villemard, sinó que anaven més enllà, arribant a tots els camps imaginables. Un d’aquests exemples i en el que més ens centrarem és el de l’urbanisme.

fig.2 – Perspectiva sobre una avinguda de torres – J. Lambert (1922)

L’organització d’una ciutat sempre ha suscitat molt d’interès, i els artistes i arquitectes de principis del segle XX, amb la recent eclosió i èxit aclaparador de l’arquitectura del ferro i el gratacels, van ser els encarregats de plasmar sobre el paper les utopies que es plantejaven entorn a com podria ser una ciutat portant fins a l’extrem la màxima tecnologia del moment.

Més o menys això és el que podem trobar en la il·lustració de J. Lambert (fig.2), en la que se’ns presenta una aparentment infinita avinguda de dimensions colossals flanquejada per uns no menys colossals gratacels d’estil neogòtic – art déco com els que ja es començaven a veure als Estats Units com per exemple el Flat Iron Building de Nova York.

I és en el context d’efervescència creativa dels Estats Units de principis de segle on trobem un altre dels exemples que avui comentarem, titulat “Future New York, The city of skyscrapers“. És una imatge provinent d’una postal  datada el 1925 i en la que podem veure una llarga avinguda com podria ser Broadway amb una gran profusió d’edificis de gran alçada a banda i banda, representats en un estil neogòtic propi del canvi de segle. D’una banda és important observar els avions que hi trobem, biplans o triplans, molt rudimentaris, cosa que delata la novetat que suposava la aviació encara en el moment de crear aquesta il·lustració. D’altra banda també és ressenyable a més de l’estil arquitectònic dels gratacels, l’ús del ferro en els ponts que uneixen construccions i que fan de vies del tren, un aspecte de rigorosa modernitat en la arquitectura finisecular.

fig.3 – New York “The City of Skyscrapers” – Anònim (1911)

 

Aquesta il·lustració, però, no és pas original, doncs la original es remunta al 1911, a la publicació d’una recopilació d’imatges de la Nova York del futur anomenada King’s View of New York, on ja hi trobem aquesta composició tant característica d’edificis, ponts, trens elevats i avions.

fig. 3.1 – King’s Dream of New York – 1911

fig. 3.2 – King’s Dreams of New York (1911)

Tanmateix, durant el procés de recopilació d’informació per a l’elaboració del present article, va arribar a les meves mans quelcom curiós. Es tracta d’una il·lustració d’una Barcelona utòpica-futurística (fig.4)  publicada el 1929 a la revista La Ilustración Iberoamericana. Es tracta d’un excepcional cas de còpia de la imatge “The City of Skyscrapers” de Nova York que tot just hem comentat. Si bé és cert que tant la composició com l’estil dels edificis sembla talment calcat, hi ha certes diferències que val la pena mencionar.

En primer lloc, el dibuix en qüestió ha passat de recrear un carrer novaiorquès a un carrer barceloní molt determinat, la Via Laietana. Això és noticiable gràcies al fet que a la dreta veiem la Catedral de Barcelona i la torre del rei Martí I, i gràcies al detall que trobem a la part inferior central, on veiem l’encapçalament de l’edifici de la Caixa de Pensions projectat per Enric Sagnier el 1917,  podem ubicar-lo concretament al número 56 d’aquest carrer creat a principis del segle XX.

fig.4 – Barcelona futurista. Publicada a la revista “La Ilustración Ibero-Americana n.III – Giacomo Alessandro (1929)

Un altre element a comentar són els aparells voladors. Respecte a la obra original (fig.3), on vèiem una sèrie d’avions encara molt rudimentaris, aquí el pas del temps fa acte de presència i trobem unes representacions aeronàutiques molt més modernes, tot i que encara utòpiques en el cas de l’enorme avió amb 10 motors d’hèlix, però també realistes en el cas dels dirigibles o zepelins que hi veiem.

El fet potser més curiós d’aquesta acurada reproducció és el moment en el que va ser creada, el 1929, un període convuls, en el que Espanya venia d’una època de bonança propiciada per la Gran Guerra (1914-1919) que es va tornar en crisi en quant aquesta va acabar i els països bel·ligerants van reconstituir les seves indústries. Ens trobem doncs amb una Espanya encara sota la dictadura de Primo de Rivera, per tant, amb un cert grau de repressió política i cultural en el que segurament més d’un intel·lectual mirava amb admiració cap als Estats Units, on els feliços anys 20 els van afirmar com a primera potència mundial (tot i que l’octubre del 1929 el gran Crack de la borsa ho va posar en entredit).

Podríem doncs qualificar aquesta representació d’anhel de progrés? En el meu parer és evident que sí. I de fet i a títol personal, no em desagradaria una Barcelona amb aquest aspecte, no creieu? De totes maneres, el que sí que podem afirmar amb vehemència i sense dubitacions és que el futur, quan es veu des del passat, sempre va més enllà del que realment arriba a ser quan aquest futur esdevé present.

Fins aquí l’article d’avui. Espero que us hagi semblat interessant i l’hàgiu gaudit!

Per saber-ne més:

– Paleofuture (blog en anglès sobre el paleofuturisme)

– Il·lustracions de Villemard a la exposició online “Utopie” de la BNF.

– V.A. “De Babel a Dubai“. Obra Social “la Caixa” (2012). (catàleg d’exposició)

Pax Tecvm!

Jordi Garrido.

Reconstrucció Històrica? Per què?

Etiquetes

agora, art, barcelona, barcino colonia romae, barcino oriens, BBC, Ben-Hur, Borja, catalonia, catalunya, espartac, espartaco, Goethe, historia, history, humanitats, humanities, ken follet, living history, lowenthal, modernisme, Quo Vadis, reconstrucció històrica, reconstruccion histórica, reenactment, Roma, rome, spartacus, stanley kubrick, tarraco viva, umberto eco, XIX, XX

Aquesta és una entrada diferent a les que habitualment es poden trobar en aquest blog, però espero i desitjo que els nostres lectors i lectores no els hi molesti que avui dediquem aquesta entrada a fer una reflexió entorn a la consideració de la reconstrucció històrica. Val a dir també que en aquest cas som tots dos regents d’aquest blog els que firmem aquest breu article.

Els passats dies 8 i 9 de Juny, els dos escriptors habituals d’aquest racó de la xarxa vàrem participar a les Barcino Colonia Romae (fig.1), organitzades pel grup de reconstrucció i divulgació històrica Barcino Oriens. Però, quin és l’origen d’aquest fenomen?

fig.1 – Barcino Colonia Romae MMXIII, escenificació del Commentariolum Petitionis de Marc Tul·li Ciceró.

La Reconstrucció Històrica no és pas una activitat nova, doncs els romans ja feien quelcom similar per exemple en els tipus de gladiadors, que emulaven  en principi als pobles que s’havien anat annexionant a l’ Imperi. D’altra banda, les recreacions de batalles importants en amfiteatres i espais d’oci va ser, durant tota la història romana, quelcom habitual.

I per a què els hi servia als romans, reconstruir la seva Història? En primer lloc per a no oblidar-la, i en segon lloc per a commemorar grans fites de la seva societat, de la qual n’estaven orgullosos. Però no van ser pas els únics en fer-ho, doncs durant el Renaixement italià es van recuperar progressivament els valors clàssics i amb aquests la història escrita pels mateixos, així com durant el Romanticisme es van buscar les arrels de les diverses nacions a l’Edat Mitjana, i això ho veiem reflectit en totes les arts, des de les pintures de Friedrich (fig.2) fins a l’obra literària de Goethe passant per per les òperes de Donizetti.

qui no sap dur la seva comptabilitat per espai de tres mil anys es queda com a ignorant en la foscor i únicament viu al dia.

Aquestes paraules del pensador i escriptor alemany Johann W. von Goethe venen a dir que nosaltres, com a societat, no som res sense la Història que ens precedeix, cal recordar-la, emprar-la en la nostra vida quotidiana, aprendre d’ ella; la vida és curta i la nostra història molt llarga, així doncs podem dir que la Història és quelcom imprescindible per a una societat culturalment sana.

El mateix David Lowenthal a la seva ja clàssica obra  El passat es un país estrany (1985), dedica un apartat a parlar de la fascinació que crea la història en tots els àmbits de la vida, ja sigui a la lectura amb obres de narrativa històrica (qui no recorda del boom de les obres de Ken Follet o l’èxit d’Umberto Eco amb “el Nom de la Rosa“), per sèries de televisió com Els Borja, Els Tudor, Roma o pel·lícules ja clàssiques com Ben-hur, Quo Vadis, Espartac o de més modernes com Agora.

fig.2 – Kaspar David Friedrich: L’abadia al mig del bosc (1810)

Totes aquestes recreacions del passat (més o menys fidedignes) son el resultat de la demanda del públic a les grans cadenes de televisió, editorials, promotors… Si no hi hagués un interès per part del públic, aquestes “Grans entitats” no posarien en marxa la extremadament costosa maquinària necessària per a produir aquestes obres.

I en aquest context és quan comença l’època de les recreacions històriques com a una nova forma d’experimentar la Història des del present, poder veure com es feien les coses a l’antiguitat, tot sentiint el dolç cant de la musa Clio explicant-nos una història, la Història, amb tot luxe de detalls.

És a partir dels anys 60 del s. XX quan comencen a aflorar els primers grups  de recreació històrica a Estats Units per a commemorar la seva guerra civil (1861-1865), i a partir d’ aquí s’assenten les bases per a l’extensió d’aquest fenomen pel món anglosaxó, arribant a Anglaterra on hi ha una gran activitat de grups de recreació/reconstrucció de totes les èpoques, fins i tot del s.XX. Des del nord d’Europa es va anar estenent la influència amb més o menys èxit propiciant la formació de associacions o grups de recreació arreu.

Però arribem a la gran pregunta: Per a què serveix la Reconstrucció Històrica?

La resposta a aquesta pregunta sempre la dono parafrasejant al professor Ricard Llop Altés, alma mater del projecte Barcino Oriens, a qui tots dos administradors d’aquest blog devem la nostra devoció per la cultura i les humanitats.

La resposta en qüestió es pot contestar triplement:

• Veure – Implica representar activitats que ens apropin a una part de la història que,  tot i estar separada de nosaltres per grans períodes de temps, ens pot arribar a ser propera.
• Sentir – Implica dur a terme allò que veiem de la manera més propera possible a l’espectador, de forma que es puguin assimilar els conceptes claus fàcilment. És una adaptació del tòpic horacià “docere et delectare“.
• Tocar – Fa referència a reconstruir els objectes, artefactes, vestits i realitats que es donaven antigament, és doncs, el que es coneix com a arqueologia experimental. Tot allò que es recrea està fet seguint restes arqueològiques i emprant en la mesura del possible les eines més properes a les que hi havia en el període a imitar.

En definitiva, el que es busca es relacionar de manera activa el present, el moment que vivim, amb el passat que ens ha portat fins aquí.

Tanmateix, com en tots els aspectes de la vida, hi ha tants adeptes com detractors d’aquesta activitat. Per això des d’aquí us convidem a donar la vostra opinió en una petita enquesta que podeu completar a continuació.

Esperem que aquest petit article us hagi aclarat els possibles dubtes que teníeu abans de llegir-lo, i sobretot esperem que us hagi agradat i que voteu!

Miguel Cuesta
Jordi Garrido

Pax Tecvm!

Aria & Cavaleta (Vol. II) – Richard Wagner i la Gesamkunstwerk

Etiquetes

alemania, art, art history, associació wagneriana, barcelona, Bayreuth, Beethoven, catalonia, catalunya, chopin, der ring des nibelungen, die walküre, drama musical, Eduard Hanslick, festspielhaus, Friedrich Nietzsche, germany, gesamkunstwerk, greece, greek, historia, history, humanitats, Liszt, Ludwig Van Beethoven, medieval, mitologia, modernisme, mythology, origen, Richard Wagner, romanticism, romanticisme, tragedia, XIX, XX

(fig.1) Wilhelm Richard Wagner el 1871. (fotografia de Franz Hanfstängl)

En aquesta segona entrada musical parlarem d’una de les figures cabdals en la història de la música, d’un personatge que suposa en sí mateix la culminació i el zenit del romanticisme alemany. Avui toca Wilhelm Richard Wagner.

Per a entrar a parlar de Wagner, però, primer cal recordar alguns conceptes que ja vam esbossar en la nostre anterior entrada dedicada al Romanticisme alemany. D’entrada cal tenir en compte el concepte de música pura, aquella que no té cap influència extramusical, més complexa; i la música programàtica, aquella que es basa en un element extern (programa) per a desenvolupar-se, com en el cas dels poemes simfònics.

Arribat un moment de la seva vida, entorn als 30 anys, al bell mig del s XIX, Richard Wagner va decidir donar un gir, un tour de force a la música, ja que el que fins aleshores hi havia (música pura i programàtica) no era suficient per a expressar allò que ell volia expressar. En aquest moment, el 1849, publica un assaig titulat Das Kunstwerk der Zukunft (la obra d’art del futur) on estipula la seva concepció personal del què hauria de ser una obra d’art, i a més hi insinua tímidament el que serà la seva gran revolució musical; l’obra d’art total (Gesamkunstwerk), que ell anomena Drama Musical.

(fig.2) Portada de les partitures vocals de l’òpera Die Walküre (per B. Schott). c.1899

Però no només això, en aquest assaig, Wagner també assenta les bases del que serà la seva obra cabdal, la tetralogia de l’Anell del Nibelung (Der Ring des Nibelungen), així com el seu “temple” a la música, el Teatre de Bayreuth (Festspielhaus):

Mai escriuré cap més òpera. Com no tinc cap desig d’inventar un títol arbitrari per a les meves obres, les anomenaré drames […]. Proposo plasmar el meu mite en tres obres de teatre completes, precedides d’un llarg preludi (Vorspiel). […] Proposo, en un temps, produir, en un Festival dissenya ex professo, aquests tres drames amb el seu preludi, en el decurs de tres dies i una nit. Consideraré l’objecte d’aquesta producció assolit si jo i els meus companys artístics, els actors reals, en el termini d’aquestes quatre vetllades som reeixits en transmetre artísticament la veritable Comprensió Emocional dels espectadors que s’han reunit expressament per a aprendre-la[…].

(fig.3) Friedrich Nietzsche c.1872

Després de l’assentament d’aquestes bases per a una nova música, ja més avançat el s XIX, als anys 60-70, Wagner es relacionà fructíferament amb un dels principals filòsofs germànics de tots els temps: Friedrich Nietzsche (fig.3), que en el seu primer llibre “El naixement de la Tragèdia” proposava la música del propi Wagner com a element de renaixença dionisíaca de la desapareguda tragèdia grega.

Aquesta recuperació de la Tragèdia grega reformulada com a element de catarsi a través del drama musical wagnerià va reblar el clau que el compositor alemany havia anat assentant al llarg de tota la seva carrera amb la progressiva recuperació de la mitologia germànica (fig.2) (com el Cant dels Nibelungs, poema medieval que esdevé la base de la tetralogia de l’Anell) culminant en la construcció del seu temple a la obra d’art total, el teatre de Bayreuth, el Festspielhaus. Aquest edifici està construït pensant en el concepte wagnerià del drama musical: no hi han passadissos entre les files de butaques per a evitar que els espectadors s’aixequin a mitja funció, i a més l’espai es tanca progressivament vers l’escenari, per a centrar tota l’atenció en  l’obra a diferència dels teatres d’òpera tradicionals on el públic anava, en part, a deixar-se veure.

Així doncs, el gir de Wagner al s XIX va ser la pedra sobre la qual es van erigir nous corrents musicals, com el dodecatonisme de Schönberg, entre molts d’altres basats en la dissonància introduïda en el preludi de l’òpera Tristany i Isolda. A continuació adjunto un parell de de vídeos que faràn més comprensible aquest núvol de paraules esvaint-lo de la millor forma possible: amb música.

I fins aquí l’article d’avui. Espero que us hagi agradat i que l’hàgiu gaudit.

Per saber-ne més:

–BAU, Ramón: El concepto de arte global en Wagner. Wagneriana castellana nº23, 1996.

–CURET, Francesc. Richard Wagner i el Drama Musical. Wagneriana Catalana núm. 36, 2012.

-NIETZSCHE, Friedrich. El Orígen de la Tragedia. Austral 11ª edició, 2013.

–PÉREZ, Guillermo: El Drama wagneriano y la tragedia griega. Wagneriana castellana nº60, 2007.

-POLO PUJADES, M. Magdalena: Música pura i música programàtica en el Romanticisme. L’auditori, 2010.

-ROSO DE LUNA, Mario: Wagner, Mitólogo y Ocultista.Madrid, 1917

Pax tecvm!

Jordi.