Hotel Attraction – Gaudí’s dream in New York

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Després del projecte de la Torre Condal del que vàrem parlar fa un temps, avui dediquem aquesta entrada a un altre projecte no realitzat però no per això menys interessant. Avui parlarem de l’Hotel Attraction, un projecte de gratacels per a la ciutat de Nova York atribuït a Antoni Gaudí.

fig.1 - Alçat de l'Hotel Attraction

fig.1 – Alçat de l’Hotel Attraction

Aquesta titànica empresa està datada al 1909, i estava destinada a erigir un edifici de 360 metres en una Nova York en la que encara no hi havia un sol gratacels que ni tan sols s’apropés a aquesta alçada.

Tot i que aquest era un període enormement agitat per l’arquitecte català ja que estava plenament involucrat en la construcció de la Pedrera, de la Torre de Bellesguard, el Park Güell, i la capella de les Teresianes; se suposa que en aquest any 1909 dos grans empresaris americans van visitar Barcelona i van quedar comprensiblement meravellats per les obres en què Gaudí estava treballant.

Aquests empresaris d’identitat desconeguda presumptament varen proposar a l’arquitecte de fer una gran construcció a Nova York, i d’aquesta proposta és d’on es suposa que van néixer els esbossos i dibuixos que avui podem veure.

fig.2 - Planta de l'Hotel Attraction

fig.2 – Planta de l’Hotel Attraction

L’edifici hauria d’estar format per la combinació de diferents cossos geomètrics propis del llenguatge arquitectònic de Gaudí, els paraboloides de revolució, que ja es poden veure a la Sagrada Família. Aquests paraboloides formarien una planta centralitzada, girant entorn a un cos central de grans dimensions (que és el que assoliria els 360 metres) al que s’hi adossarien els altres cossos més petits creant una forma lobulada semblant a una flor (fig.2).

Aquest edifici va ser recuperat fa relativament poc com a projecte proposat per a la construcció que havia d’ocupar la zona zero a Nova York després de l’atemptat de l’11-S. Les característiques interiors de l’edifici van contribuir a que esdevingués una bona candidatura, ja que el grandiós saló d’exposicions, amb més de 100 metres d’alçada(fig.3), que en un primer moment havia d’honorar i homenatjar als pares de la nació americana seria l’espai idoni per a l’homenatge de les víctimes de l’atac terrorista.

fig.3 - Alçat de l'Hotel amb les dependències detallades

fig.3 – Alçat de l’Hotel amb les dependències detallades

Els lectors s’hauran fixat en que empro el condicional constantment, perquè la realitat és que tot i que els dibuixos conservats tenen quelcom propi de Gaudí, aquests no es poden atribuir amb certesa a l’arquitecte reusenc. Els esquemes i esbossos que ens han arribat són obra en gran mesura del jove Joan Matamala, fill de Llorenç Matamala, escultor i modelista de Gaudí, d’entre els anys 1952 i 1956, més de 20 anys després de la mort del geni.

Tanmateix, podem distingir clarament que dels esbossos conservats n’hi ha que son propis d’un jove encara sense ofici (Matamala), amb un valor arquitectònic relatiu, i també n’hi ha d’altres fets per una mà més rigorosa, en els que veiem dependències interiors de l’edifici i demés. Aquests segons podrien ser de Gaudí, però al no estar firmats, no hi ha indicis que ho puguin corroborar.

Així doncs aquest és un d’aquells projectes que tot i tenir possibilitats de ser fals, a molts ens agradaria que fos cert i no només això,  hauria sigut fantàstic veure’l construït a Manhattan. De fet, aquest anhel és compartit arreu del món i fins i tot grans sèries de ficció americanes com Fringe li han dedicat una petita part del seu temps:

Espero que us hagi agradat!

Per saber-ne més:

– PERMANYER, Lluís: El primer rascacielos. Article a Vivir en Barcelona, secció de La Vanguardia. Publicat el 21-6-2001.

– BBC – Gaudi’s design proposed for WTC (23-1-2003)

– BASSEGODA I NONELL, JOAN. Gaudí y el Hotel de Nueva York. ABC (23-2-2003)

– GUEILBURT, Luis. L’hotel Attraction, un projecte inventat atribuït a Gaudí. IGC. Setembre de 2007

 

Pax Tecvm!

Jordi Garrido.

Anuncis

EXPO: Japonisme – La fascinació per l’art japonès ( fins al 15-9-13)

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Avui iniciem una nova sèrie d’entrades que dedicarem a exposicions diverses a les que els escriptors d’aquest blog tinguem oportunitat d’assistir i comentar sempre des de la nostra opinió personal.

En aquest primer comentari d’exposició parlarem de la mostra que hi ha disponible al CaixaForum de Barcelona fins al 15 de setembre, titulada “Japonisme. La fascinació per l’art japonès“. Tot i que potser encara no s’ha notat en els meus escrits, l’art japonès té quelcom especial que m’atrapa i m’enamora, i puc afirmar amb vehemència que aquesta exposició ha satisfet les meves expectatives.

Cartell principal de la exposició. La imatge es tracta d'una fotografia acolorida de Kusakabe Kimbei (1870)

(fig.1) Cartell principal de la exposició. La imatge es tracta d’una fotografia acolorida de Kusakabe Kimbei (1870)

Que el Japó sempre ha tingut un component místic, misteriós i exòtic que ha fascinat i despertat interès en molts és ben sabut. Aquesta exposició no pretén pas descobrir la àmplia influència japonesa en l’art modernista, cosa que és vox populi per a tot els que hagin llegit mínimament sobre el tema; la innovació aquí recau en l’atenció que es posa en el procés a través del qual va arribar a Catalunya la influència des de l’obertura a l’exterior del Japó de 1860, sense obviar els primers contactes establerts pels missioners al període namban (1543-1614).

En aquesta mostra, la primera a Espanya dedicada a aquest fenòmen internacional, ens trobem amb el valor afegit que té el fet de poder veure més de 300 peces que pertanyents a col·leccions particulars i per tant normalment allunyades del públic.

fig.2 – La Gran Onada. Sèrie de vistes sobre el Mont Fuji – Katsushika Hokusai (1831)

El comissari d’aquesta exposició, Ricard Bru i Turull, professor d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona – puc certificar que és dels bons-, ha demostrat en aquesta mostra que l’èxit sonat del seu debut amb la exposició “Picasso i la estampa eròtica japonesa” al Museu Picasso de Barcelona no va ser flor d’un sol dia. Aquesta va ser àmpliament reconeguda i posteriorment premiada per l’Associació Catalana de Crítics d’Art com la millor exposició d’Art Modern i d’investigació històrica.

En l’aspecte més purament visual, en aquesta exposició trobem un evident i potent contrast entre el negre predominant sobre el que hi trobem brillants espurnes de color daurat, òbviament eludint a les típiques combinacions de colors dels lacats orientals. La mostra convida a l’espectador a jugar amb la sorpresa, combinant passadissos amb espais molt amplis delimitats per parets de vitrines on podem veure les peces que són tractades amb suma delicadesa, com si es tractés de petites joies, tot i que hi ha obres de tot format i mida.

Lluny de limitar-se a la comparació d’estils pictòrics europeus, com el d’ Henry de Toulouse-Lautrec, amb la cèlebre estampa japonesa o Ukiyo-e dels grans artistes japonesos, Hokusai (fig.2), HiroshigeKuniyoshi, Utamaro… Es crea un ambient de interrelació d’estils i d’arts que evoca a allò que debien ser les grans Exposicions Universals de finals del s XIX, com la de Barcelona el 1888.

Veiem com els models artístics japonesos van esdevenir noves formes de veure el món, uns models que van servir de base per a la evolució de molts artistes europeus i en particular molts artistes de casa nostra, on el japonisme encara es pot veure a alguns carrers de Barcelona, com per exemple la casa dels paraigües a la Rambla. Però també podem veure la influència en les mal dites arts menors, com l’orfebreria o l’ebenisteria, de les que trobem peces veritablement precioses al catàleg d’aquesta exposició, mobles, joies, petites capsetes… Tot inèdit, car pertany en la major part a propietaris privats.

(fig.3) Cartell publicitari de Cigarrillos París (1902)

(fig.3) Cartell publicitari de Cigarrillos París (1902)

Però la relació amb el Japó no es va acabar amb el Modernisme, sinó que va anar més enllà, fins a l’Art Déco, el Noucentisme i les Avantguardes de la primera meitat del s.XX on hi continuem trobant quasi una veneració per l’art del País del Sol Naixent. Tal va ser la força d’aquest moviment sociocultural que fins i tot es va fer manifest a nivell publicitari (fig.3).

Aquesta és doncs una exposició molt ben muntada, que ofereix un recorregut lògic i cronològic des dels primers contactes amb el món japonès al s. XVI fins als grans intercanvis culturals i comerç artístic de la segona meitat del s. XIX vist a través del prisma del Modernisme i posteriors moviments artisticoculturals de Catalunya.

  • PUNTUACIÓ: 9 sobre 10
  • HI TORNARIA? Si
  • PREU: 4€ / Gratuït per a clients de La Caixa

Per a més informació:

– Blog personal del comisari, Ricard Bru i Turull

– Blog “Del Modernismo”. Portat per l’historiador de l’art Vicente de la Fuente, company i especialista en arts decoratives del Modernisme.

– Caixa Forum. Visita Virtual a la exposició.

Espero que l’aneu a veure, prometo que us agradarà!

Pax Tecvm!

Jordi Garrido.

Munera Gladiatoria (Vol. II) – Retiarius versus Murmillo

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Avui encetem la segona entrada que versarà entorn a la munera gladiatoria. En aquest segon assalt parlarem d’una de les parelles que si bé no era la més habitual, sí que era de les més celebrades per raons que tot seguit procedirem a explicar. Avui tractarem al Retiarius i al Murmillo.

Com ja vàrem dir en la nostra anterior entrada sobre la gladiatura, aquests professionals de l’art del combat (ars dimicandi) no duien pas armes escollides de manera aleatòria, sinó que hi havia diversos tipus de gladiadors que representaven diferents elements de la cultura popular romana perfectament identificables pel seu poble.

Retiarius

El retiarius es un dels tipus de gladiador més tardans però també dels més aclamats, aparegut en època Alt Imperial, probablement fruit del contacte amb els pescadors del delta del Nil, que feien servir xarxes llancívoles per capturar els peixos.

fig. 1 – Mosaic del segle III d.C. on veiem dues escenes d’un mateix combat entre un Retiarius i un Secutor. Museo Arqueológico Nacional (Madrid)

Possiblement part de la fama que recau en aquest gladiador es deu a que duia una armatura molt singular que el feia fort i vulnerable al mateix temps. Era l’únic lluitador al que no se li recriminava que fugís en combat, ja que la fugida formava part de la seva tècnica de combat, donat que duia una protecció mínima, ni elm, ni ocreae (gamberes), ni parmula (escut).

Així doncs, la armatura del retiarius (fig.1) consitia en:

Elements de protecció:

  • fig.2 - Galerus de bronze trobat al Ludus Pompeianus. Museu Nacional de Nàpols (s. I d.C.)

    fig.2 – Galerus de bronze trobat al Ludus Pompeianus. Museu Nacional de Nàpols (s. I d.C.)

    Galerus i manica: El galerus és, juntament amb la manica, la única protecció pròpiament dita que podia dur un retiarius. El galerus (fig.2) és una placa metàl·lica que s’acobla a l’espatlla de la “mà dolenta” del gladiador (a l’altra ha de dur la xarxa) i que li protegeix la cara. S’enganxa per sota amb la manica, feta de làmines de cuir o bé de crinera de cavall i cabells de dona premsats, de manera que tot el braç queda protegit i el gladiador per tant ha de lluitar de costat.

  • Balteus. El balteus és un element addicional i comú en pràcticament tots els gladiadors. És un cinturó ample de cuir reforçat amb elements metàl·lics per a protegir la zona abdominal.

Elements ofensius:

  • Fuscina o tridens (trident). És l’arma ofensiva per excel·lència del retiarius. Un trident d’entorn els 180 cms de llargada que feia servir per mantenir al contrincant a distància i atacar-lo.[visible a la part superior de l’escena inferior de la fig.1]
  • Rete (xarxa). És l’altra arma principal d’aquest gladiador. Quan gràcies al trident ha aconseguit mantenir a distància a l’adversari, llença ràpidament la xarxa (que porta lligada a la mà amb una petita corda anomenada spira) amb l’esperança que quedi entortolligat per a així poder atacar-lo amb el trident o el pugio. Media uns 3×3 metres aproximadament.
  • Pugio. És una petita daga o punyal que el gladiador feia servir per alliberar-se de la spira,  la corda que el lligava a la xarxa un cop l’havia llençat. Òbviament també es podia fer servir per a atacar, i, en cas de vèncer i ser l’adversari sentenciat a morir, també es feia servir per a donar una mort ràpida i digna.

Murmillo

El murmillo (fig.4) és un tipus de gladiador molt diferent al retiarius, quasi antagònic, de procedència gala i força més antic. Aquest lluitador deriva de dos altres tipus de combatents, el gladiador samnis i el gallus. Tots dos eren gladiadors pesants d’època republicana, lluitaven amb scutum i spatha, un equip que posteriorment va ser incorporat al del murmillo.

fig.3 - Recreació de Murmillo vs Retiarius a càrrec del grup Jano Reconstrucciones Históricas i la seva família gladiatoria Ludus Hispaniensis.

fig.3 – Recreació de Murmillo vs Retiarius a càrrec del grup Jano Reconstrucciones Históricas i la seva família gladiatoria Ludus Hispaniensis.

A l’igual que es va fer a l’exèrcit, després de dècades de combats amb els gals, els romans van incorporar part de les seves tècniques de combat als seus lluitadors d’espectacles, i d’aquesta manera va néixer el ja esmentat gallus, que combinat amb el gladiador samnita donà lloc al que coneixem com murmillo.

fig.3 - Casc de Murmillo trobat al Ludus de Pompeia.  (s. I d.C.)

fig.4 – Casc de Murmillo trobat al Ludus de Pompeia. (s. I d.C.)

Així doncs l’armatura del Murmillo(fig.3 i 5) consistia en les següents armes defensives:

  • Scutum. Escut rectangular en forma de teula, heretat del samnita i del gallus. Molt semblant al que també s’emprava a la legió romana, protegeix al portador des dels ulls fins als peus en posició de combat.
  • Cassis. (fig.4) Casc o elm que cobreix per complet la cara del gladiador, amb visera per a protegir el bescoll. Aquest element era alhora un avantatge i un inconvenient per al lluitador, ja que si bé d’una banda el protegia d’eventuals cops al cap (tot i que els atacs directes estaven mal vistos), de l’altra limitava enormement el camp de visió. El casc estava dotat també d’una poderosa cresta a la part superior.
  • Ocrea. Es tracta d’una gambera baixa feta habitualment de bronze o ferro que servia per a completar la protecció frontal del lluitador. Només en duien una, a la cama del costat on es portés l’escut i sota aquesta duien una protecció encoixinada per a evitar el màxim de danys possible.
  • Manica. És una protecció pel braç que portava l’espasa; podia elaborar-se de diverses formes, talment com les armadures de la legió: a làmines de cuir, escates metàl·liques i cota de malla o bé feta de crin de cavall i cabell de dona.
  • Balteus. Cinturó ample de protecció abdominal, comú a la majoria de gladiadors.

La armatura ofensiva del murmillo és més limitada que no pas la del retiarius, però no per això és menys letal.

  • Gladius. Espasa de tipus legionari, curta i de talls paral·lels amb una punta relativament poc aguda.
  • Scutum. L’escut és una arma pròpiament defensiva, però en tant que pot ser fet servir per assestar cops devastadors amb les seves vores reforçades, el podem considerar ofensiu.
fig.4 - Làpida de Murmillo trobada a Efes. Època imperial.

fig.5 – Làpida de Murmillo trobada a Efes. Època imperial.

El murmillo era un gladiador especial, i per això avui hem parlat tant d’ell com del retiarius, perquè tenen una relació especial. D’una banda, el retiarius és una òbvia referència al pescador, mentre que de l’altra el murmillo és el peix. De fet, del peix li ve el nom: del grec mormýros (significa peix) o bé en llatí muraena, que fa referència a la morena que encara existeix actualment, el peix-serp marina que fa servir la mateixa tècnica de combat que el murmillo, esperar a la seva presa per a atacar ràpida i fatalment. Fins i tot la cresta del casc d’aquest gladiador podem dir que s’assembla a l’aleta dorsal de la morena.

Així doncs l’enfrontament Retiarius vs. Murmillo no era el més habitual, però sí era dels més celebrats pel seu contingut simbòlic.

Els gladiadors pesants com el murmillo o el thraex eren els que més agradaven al públic (fins i tot eren aclamats per emperadors), mentre que el retiarius acostumava a ser dels més “odiats” perquè amb la seva xarxa feia desaparèixer totes les habilitats que el públic admirava dels seus contrincants. Tanmateix, en l’enfrontament contra el murmillo, hi havia una cançó popular que era cantada a l’amfiteatre mentre durava la lluita:

non te peto, piscem peto; quid me fugis, Galle? – (no et persegueixo a tu, persegueixo al peix; per què fuges, gal?)

Òbviament aquest càntic és perfectament comparable als que avui dia es poden sentir als camps de futbol, ja que, al cap i a la fi, la munera gladiatoria va ser el germen a partir del qual van néixer els actuals esports de masses, movent quantitats indecents de diners i d’adeptes.

I fins aquí hem arribat amb l’article d’avui. Espero que us hagi agradat!

Per saber-ne més:

– CAGIGAL, Ricardo. GLADIATOR, Luchar para vivir en un oficio peligroso. Jano Reconstrucciones Históricas, 2010.

– MAÑAS, Alfonso. Gladiadores, el gran espectáculo. Editorial Ariel, 2013.

 

Pax Tecvm!

Jordi Garrido. 

El futur vist des del passat – Paleofuturisme o Steampunk?

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Qui més qui menys ha sentit a parlar algun cop de la tendència estètica-literària que els últims anys s’ha posat de moda, l’anomenat Steampunk. L’Steampunk va néixer a la dècada dels anys 80 com un sub-gènere de la ciència-ficció especulativa que va desembocar, gràcies a la influència de grans noms de la literatura universal com Jules Verne o H.P. Lovecraft, en un moviment artístic, social i cultural que avui dia veu el món des d’una perspectiva tecnològica anacrònica passada pel filtre de l’època victoriana; es creen objectes com s’haurien imaginat els visionaris de l’època amb la tecnologia que tenien aleshores: el vapor (d’aquí steampunk, steam=vapor).

fig.1 - "Correspondance Cinéma-Phono-Télégraphique" (cromolitografia) Villemard, 1910

fig.1 – “Correspondance Cinéma-Phono-Télégraphique” (cromolitografia) Villemard, 1910 [BNF, Estampes]

Tanmateix, la visió del futur des del passat no és quelcom nou i exclusiu d’aquest moviment sociocultural. De fet, les bases de l’steampunk són el que realment ens interessa avui, i es que tant al s. XIX com a principis del s. XX es van dur a terme interpretacions de com seria el món en el futur, algunes d’aquestes relativament properes a la nostra realitat, com la “correspondència – cinema-fono-telegràfica” (fig.1) de Villemard.

D’altra banda, aquestes especulacions de futur no es limitaven únicament a l’àmbit domèstic com el que veiem en les il·lustracions de Villemard, sinó que anaven més enllà, arribant a tots els camps imaginables. Un d’aquests exemples i en el que més ens centrarem és el de l’urbanisme.

(fig.2) Perspectiva sobre una avinguda de torres - J. Lambert (1922)

fig.2 – Perspectiva sobre una avinguda de torres – J. Lambert (1922)

L’organització d’una ciutat sempre ha suscitat molt d’interès, i els artistes i arquitectes de principis del segle XX, amb la recent eclosió i èxit aclaparador de l’arquitectura del ferro i el gratacels, van ser els encarregats de plasmar sobre el paper les utopies que es plantejaven entorn a com podria ser una ciutat portant fins a l’extrem la màxima tecnologia del moment.

Més o menys això és el que podem trobar en la il·lustració de J. Lambert (fig.2), en la que se’ns presenta una aparentment infinita avinguda de dimensions colossals flanquejada per uns no menys colossals gratacels d’estil neogòticart déco com els que ja es començaven a veure als Estats Units com per exemple el Flat Iron Building de Nova York.

I és en el context d’efervescència creativa dels Estats Units de principis de segle on trobem un altre dels exemples que avui comentarem, titulat “Future New York, The city of skyscrapers“. És una imatge provinent d’una postal  datada el 1925 i en la que podem veure una llarga avinguda com podria ser Broadway amb una gran profusió d’edificis de gran alçada a banda i banda, representats en un estil neogòtic propi del canvi de segle. D’una banda és important observar els avions que hi trobem, biplans o triplans, molt rudimentaris, cosa que delata la novetat que suposava la aviació encara en el moment de crear aquesta il·lustració. D’altra banda també és ressenyable a més de l’estil arquitectònic dels gratacels, l’ús del ferro en els ponts que uneixen construccions i que fan de vies del tren, un aspecte de rigorosa modernitat en la arquitectura finisecular.

new york postcard front paleofuture

fig.3 – New York “The City of Skyscrapers” – Anònim (1911)

 

Aquesta il·lustració, però, no és pas original, doncs la original es remunta al 1911, a la publicació d’una recopilació d’imatges de la Nova York del futur anomenada King’s View of New York, on ja hi trobem aquesta composició tant característica d’edificis, ponts, trens elevats i avions.

Tanmateix, durant el procés de recopilació d’informació per a l’elaboració del present article, va arribar a les meves mans quelcom curiós. Es tracta d’una il·lustració d’una Barcelona utòpica-futurística (fig.4)  publicada el 1929 a la revista La Ilustración Iberoamericana. Es tracta d’un excepcional cas de còpia de la imatge “The City of Skyscrapers” de Nova York que tot just hem comentat. Si bé és cert que tant la composició com l’estil dels edificis sembla talment calcat, hi ha certes diferències que val la pena mencionar.

En primer lloc, el dibuix en qüestió ha passat de recrear un carrer novaiorquès a un carrer barceloní molt determinat, la Via Laietana. Això és noticiable gràcies al fet que a la dreta veiem la Catedral de Barcelona i la torre del rei Martí I, i gràcies al detall que trobem a la part inferior central, on veiem l’encapçalament de l’edifici de la Caixa de Pensions projectat per Enric Sagnier el 1917,  podem ubicar-lo concretament al número 56 d’aquest carrer creat a principis del segle XX.

fig.4 - Barcelona futurista. Publicada a la revista "La Ilustración Ibero-Americana n.III - Giacomo Alessandro (1929)

fig.4 – Barcelona futurista. Publicada a la revista “La Ilustración Ibero-Americana n.III – Giacomo Alessandro (1929)

Un altre element a comentar són els aparells voladors. Respecte a la obra original (fig.3), on vèiem una sèrie d’avions encara molt rudimentaris, aquí el pas del temps fa acte de presència i trobem unes representacions aeronàutiques molt més modernes, tot i que encara utòpiques en el cas de l’enorme avió amb 10 motors d’hèlix, però també realistes en el cas dels dirigibles o zepelins que hi veiem.

El fet potser més curiós d’aquesta acurada reproducció és el moment en el que va ser creada, el 1929, un període convuls, en el que Espanya venia d’una època de bonança propiciada per la Gran Guerra (1914-1919) que es va tornar en crisi en quant aquesta va acabar i els països bel·ligerants van reconstituir les seves indústries. Ens trobem doncs amb una Espanya encara sota la dictadura de Primo de Rivera, per tant, amb un cert grau de repressió política i cultural en el que segurament més d’un intel·lectual mirava amb admiració cap als Estats Units, on els feliços anys 20 els van afirmar com a primera potència mundial (tot i que l’octubre del 1929 el gran Crack de la borsa ho va posar en entredit).

Podríem doncs qualificar aquesta representació d’anhel de progrés? En el meu parer és evident que sí. I de fet i a títol personal, no em desagradaria una Barcelona amb aquest aspecte, no creieu? De totes maneres, el que sí que podem afirmar amb vehemència i sense dubitacions és que el futur, quan es veu des del passat, sempre va més enllà del que realment arriba a ser quan aquest futur esdevé present.

Fins aquí l’article d’avui. Espero que us hagi semblat interessant i l’hàgiu gaudit!

Per saber-ne més:

Paleofuture (blog en anglès sobre el paleofuturisme)

Il·lustracions de Villemard a la exposició online “Utopie” de la BNF.

– V.A. “De Babel a Dubai“. Obra Social “la Caixa” (2012). (catàleg d’exposició)

Pax Tecvm!

Jordi Garrido.

Reconstrucció Històrica? Per què?

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Aquesta és una entrada diferent a les que habitualment es poden trobar en aquest blog, però espero i desitjo que els nostres lectors i lectores no els hi molesti que avui dediquem aquesta entrada a fer una reflexió entorn a la consideració de la reconstrucció històrica. Val a dir també que en aquest cas som tots dos regents d’aquest blog els que firmem aquest breu article.

Els passats dies 8 i 9 de Juny, els dos escriptors habituals d’aquest racó de la xarxa vàrem participar a les Barcino Colonia Romae (fig.1), organitzades pel grup de reconstrucció i divulgació històrica Barcino Oriens. Però, quin és l’origen d’aquest fenomen?

fig.1 – Barcino Colonia Romae MMXIII, escenificació del Commentariolum Petitionis de Marc Tul·li Ciceró.

La Reconstrucció Històrica no és pas una activitat nova, doncs els romans ja feien quelcom similar per exemple en els tipus de gladiadors, que emulaven  en principi als pobles que s’havien anat annexionant a l’ Imperi. D’altra banda, les recreacions de batalles importants en amfiteatres i espais d’oci va ser, durant tota la història romana, quelcom habitual.

I per a què els hi servia als romans, reconstruir la seva Història? En primer lloc per a no oblidar-la, i en segon lloc per a commemorar grans fites de la seva societat, de la qual n’estaven orgullosos. Però no van ser pas els únics en fer-ho, doncs durant el Renaixement italià es van recuperar progressivament els valors clàssics i amb aquests la història escrita pels mateixos, així com durant el Romanticisme es van buscar les arrels de les diverses nacions a l’Edat Mitjana, i això ho veiem reflectit en totes les arts, des de les pintures de Friedrich (fig.2) fins a l’obra literària de Goethe passant per per les òperes de Donizetti.

qui no sap dur la seva comptabilitat per espai de tres mil anys es queda com a ignorant en la foscor i únicament viu al dia.

Aquestes paraules del pensador i escriptor alemany Johann W. von Goethe venen a dir que nosaltres, com a societat, no som res sense la Història que ens precedeix, cal recordar-la, emprar-la en la nostra vida quotidiana, aprendre d’ ella; la vida és curta i la nostra història molt llarga, així doncs podem dir que la Història és quelcom imprescindible per a una societat culturalment sana.

El mateix David Lowenthal a la seva ja clàssica obra  El passat es un país estrany (1985), dedica un apartat a parlar de la fascinació que crea la història en tots els àmbits de la vida, ja sigui a la lectura amb obres de narrativa històrica (qui no recorda del boom de les obres de Ken Follet o l’èxit d’Umberto Eco amb “el Nom de la Rosa“), per sèries de televisió com Els Borja, Els Tudor, Roma o pel·lícules ja clàssiques com Ben-hur, Quo Vadis, Espartac o de més modernes com Agora.

fig.2 – Kaspar David Friedrich: L’abadia al mig del bosc (1810)

Totes aquestes recreacions del passat (més o menys fidedignes) son el resultat de la demanda del públic a les grans cadenes de televisió, editorials, promotors… Si no hi hagués un interès per part del públic, aquestes “Grans entitats” no posarien en marxa la extremadament costosa maquinària necessària per a produir aquestes obres.

I en aquest context és quan comença l’època de les recreacions històriques com a una nova forma d’experimentar la Història des del present, poder veure com es feien les coses a l’antiguitat, tot sentiint el dolç cant de la musa Clio explicant-nos una història, la Història, amb tot luxe de detalls.

És a partir dels anys 60 del s. XX quan comencen a aflorar els primers grups  de recreació històrica a Estats Units per a commemorar la seva guerra civil (1861-1865), i a partir d’ aquí s’assenten les bases per a l’extensió d’aquest fenomen pel món anglosaxó, arribant a Anglaterra on hi ha una gran activitat de grups de recreació/reconstrucció de totes les èpoques, fins i tot del s.XX. Des del nord d’Europa es va anar estenent la influència amb més o menys èxit propiciant la formació de associacions o grups de recreació arreu.

Però arribem a la gran pregunta: Per a què serveix la Reconstrucció Històrica?

La resposta a aquesta pregunta sempre la dono parafrasejant al professor Ricard Llop Altés, alma mater del projecte Barcino Oriens, a qui tots dos administradors d’aquest blog devem la nostra devoció per la cultura i les humanitats.

La resposta en qüestió es pot contestar triplement:

  • Veure – Implica representar activitats que ens apropin a una part de la història que,  tot i estar separada de nosaltres per grans períodes de temps, ens pot arribar a ser propera.
  • Sentir – Implica dur a terme allò que veiem de la manera més propera possible a l’espectador, de forma que es puguin assimilar els conceptes claus fàcilment. És una adaptació del tòpic horacià “docere et delectare“.
  • Tocar – Fa referència a reconstruir els objectes, artefactes, vestits i realitats que es donaven antigament, és doncs, el que es coneix com a arqueologia experimental. Tot allò que es recrea està fet seguint restes arqueològiques i emprant en la mesura del possible les eines més properes a les que hi havia en el període a imitar.

En definitiva, el que es busca es relacionar de manera activa el present, el moment que vivim, amb el passat que ens ha portat fins aquí.

Tanmateix, com en tots els aspectes de la vida, hi ha tants adeptes com detractors d’aquesta activitat. Per això des d’aquí us convidem a donar la vostra opinió en una petita enquesta que podeu completar a continuació.

Esperem que aquest petit article us hagi aclarat els possibles dubtes que teníeu abans de llegir-lo, i sobretot esperem que us hagi agradat i que voteu!

Miguel Cuesta
Jordi Garrido

Pax Tecvm!