La Torre Condal – La Torre Eiffel de Barcelona?

Etiquetes

1888, Agbar, Antoni Gaudí, architecture, arquitectura, art, art history, Art Nouveau, barcelona, Barcino, catalonia, catalunya, Condal, Eiffel, engraving, Exposición Universal, ferro, Flat Iron Building, Gaudi, gravat, hierro, iron, Jean Nouvel, Josep Pla, Modern Style, modernism, modernisme, modernismo, New York, Paris, Pere Falqués, Sagrada Familia, skyline, steampunk, torre, tower, victorian, Vilardell, XIX

Barcelona és una ciutat de perfil arquitectònic principalment baix, això és un fet. Ala nostra ciutat hi ha ben pocs edificis que sobrepassin l’alçada dels campanars gòtics de la Catedral; pràcticament els podem comptar amb els dits d’una mà: la Torre Agbar, les torres bessones (l’hotel Arts i la torre Mapfre), l’Hotel W, l’Hesperia Tower, i per suposat, la Sagrada Família, que arribarà a assolir, en la seva culminació, els 170 metres d’alçada.

Un gratacel de 210 metres a Barcelona seria avui el més alt de tots els edificis que hi podem trobar (fig.1); fins i tot més que Montjuïc. Així doncs… Què hauria passat, si el 1888, mentre la Sagrada Família era solament uns pocs envans, s’hagués arribat a materialitzar el gran projecte de la Torre Condal amb motiu de la Exposició Universal?

(fig.1) Skyline esquemàtic de Barcelona on es veuen representats els edificis més alts (inclosa la Torre Condal). La Vanguardia, 21-6-2001

Per a contestar a aquesta pregunta primer hauríem de conèixer el projecte del qual parlem, que va ser publicat a la revista oficial de la Exposició Universal, “La Exposición“, al seu número 45, el 10 de març de 1888. El primer a tenir en compte en aquest projecte és el context històric, doncs no podem obviar l’any en què ens situem, el 1888, època en què a Estats Units i en particular a Chicago estava en plena efervescència la nova arquitectura del ferro, molt més lleugera i que permetia fer construccions molt més altres que no pas la pedra, donant lloc així als primers gratacels a la segona meitat del s. XIX.

El debat de l’ús del ferro en l’arquitectura moderna estava més que servit, i arquitectes com Louis Sullivan el van defensar ferventment, influint decisivament en l’arquitectura del vell continent.

(fig.2) Pere Falqués i Urpí el 1908. (Foto publicada a La Il·lustració Catalana)

L’arquitecte català Pere Falqués (fig.2) va ser un dels que es va veure afectat per aquesta influència, projectant diversos edificis entre els que figuren dos pavellons per la pròpia Exposició Universal barcelonina del 1888 o alguns edificis que podem trobar passejant per la capital catalana, com la Casa de la Lactància (Gran Via 475, 1913), el Mercat de Sants (c/Sant Jordi 6, 1913) o la Central Catalana d’Electricitat (Av. Vilanova 12, 1897). També alguns monuments i elements urbans com el monument a Rius i Taulet, així com els cèlebres bancs-fanals del Passeig de Gràcia, són obra seva.

En obres seves com la Central Catalana d’Electricitat veiem el gust que professava aquest arquitecte per l’ús del ferro en la construcció; combinant reforços diversos en façana de totxo vista amb forjats als balcons superiors, donant al conjunt un aire industrial que ens transporta a una època de potència cultural i econòmica pel que fa l’àmbit català.

La Torre Condal (fig.3), doncs, va ser un projecte ideat per aquest jove (aleshores comptava amb 30 anys) de Sant Andreu del Palomar. Un projecte al qual no se li va acabar de designar un emplaçament, tot i que per l’època podem deduir que s’hauria instal·lat vora al recinte del Parc de la Ciutadella, ja que era el centre neuràlgic de l’Exposició del 88. Val a dir també, que el projecte va ser publicat a la revista La Exposición sense tenir un suport econòmic al darrera, amb l’esperança de que amb la difusió del mateix algú s’hi involucrés econòmicament, cosa que va acabar per no succeir.

(fig.3) Torre Condal, alçat publicat a la revista La Exposición (1888)

Amb 210 metres, aquest gratacels està sens dubte sota l’allargada ombra de Gustave Eiffel, que al 1888 ja estava plenament involucrat en la seva celebèrrima torre homònima per a la Exposició Universal commemorativa del 100 aniversari de la Revolució Francesa (1789-1889), que suposà un complet daltabaix per a l’arquitectura del s. XIX i principis del XX, doncs en sacsejà profundament els fonaments construint l’edifici més alt del món (300 metres) emprant únicament peces prefabricades i reblons de ferro.

Sota aquesta influència quasi segura, Falqués va projectar un edifici de planta quadrada que s’aixecaria en tres nivells diferenciats, el primer d’ells (fig.4) un podi que emmarcaria l’entrada principal, sustentant un primer tronc ascendent on ja trobem les primeres obertures,en planta de creu grega amb la que es combinen quatre cossos cilíndrics a les cantonades que deixa buides. Sobre aquest trobem el segon nivell (fig.5) que repeteix la fórmula però de menors dimensions, donant a la terrassa mirador (fig.5) que separa aquest segon terç de l’últim (fig.6), on culmina la construcció, amb una gran estructura metàl·lica de forma fusiforme (que en certa manera recorda a la Torre Agbar de Jean Nouvel) elevant una petit mirador, com si de la llanterna d’una cúpula es tractés, fins als 210 metres d’alçada.

(fig.4) Planta del nivell més baix de la Torre Condal

(fig.5) Planta del nivell intermedi i la terrassa-mirador de la Torre Condal

(fig.6) Planta de la galeria superior i coberta de la Torre Condal

Per desgràcia, aquest és un projecte del què es té molt poca informació, ja que ni tan sols a la pròpia revista on va ser publicat, tot i la difusió que aquesta li va donar, no se li dedica ni una trista referència més enllà de la que aquí podem veure en imatges, els gravats de Vilardell.

Aquest és, malgrat els detractors que en el moment va tenir el propi arquitecte (entre els que figurava l’il·lustre Josep Pla), el primer (i gairebé podríem dir l’últim) gran projecte de gratacels per a la ciutat de Barcelona. Tanmateix, convido als eventuals lectors a imaginar-se com seria la capital catalana amb aquesta gran construcció al seu skyline; hauria creat precedent per a d’altres edificis de major alçària? Viuríem ara en una metròpoli de grans gratacels com Nova York? La qüestió és que no ho podrem saber mai, però en aquest fet és on incideix part de la gràcia d’aquest tipus de projectes no culminats, ja que, probablement si s’hagués realitzat no estaríem fent ara aquesta reflexió.

Per saber-ne més:

– BASSEGODA, Buenaventura. El arquitecto Pedro Falqués (necrològica). La Vanguardia, 23-8-1916. 

– PERMANYER, Lluís: El primer rascacielos. Article a Vivir en Barcelona, secció de La Vanguardia. Publicat el 21-6-2001.

– PERMANYER, Lluís:Eiffel jamás ofreció su torre a Barcelona. Article a La Vanguardia. Publicat el 1-6-2009

 – Revista La Exposición. Núm 45, Abril de 1888.

Espero que us hagi semblat interessant i que n’hagueu gaudit!

Pax Tecvm!

Jordi.

La Santa Creu – L’hospital de Barcelona

Etiquetes

1348, architecture, arquitectura, art history, barcelona, catalonia, catalunya, catedral, catedral de barcelona, cathedral, ciutat de barcelona, conejo, da pena, domènech, edat mitjana, history, hospital, humanitats, medieval, modernism, modernisme, modernismo, modernista, montaner, sainte chapelle, sant pau, santa creu, universitat de barcelona, XIV, XIX, XV, XX

A la ciutat de Barcelona tenim la sort de trobar un dels exemples més ben conservats de complexes hospitalaris medievals de tota Europa; l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, iniciat el 1401 en època del rei Martí  l’Humà.

El doctor en història de l’art Antoni Conejo a la seva tesi “Assistència i Hospitalitat a l’Edat Mitjana” apunta el següent sobre l’edifici que avui ens ocupa:

El de la Santa Creu de Barcelona, per la seva banda, no sols constitueix la empresa edilícia civil més important del s. xv, sinó que, a més a més, fou un dels primers hospitals urbans de l’Europa occidental, projectat d’acord amb uns criteris perfectament raonats. Erigit en el raval barceloní, esdevingué un element clau en el desenvolupament urbà de la zona, al marge que, les seves grans dimensions, el convertien en una mena de ciutat hospitalària, en constant creixement amb el pas dels segles.

Així doncs, passada la plaga de 1348 i en vistes a possibles rebrots es va optar per millorar l’assistència mèdica a la ciutat. El Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona van decidir unir els 6 hospitals preexistents a la capital del principat: l’hospital de l’Almoina , l’hospital de Marcús, l‘hospital Sant Macià, l’hospital de Santa Eulàlia, l’hospital de Santa Margarida, i l’hospital de Colom; al territori del qual es va iniciar la nova construcció. Aquestes institucions provenien del protectorat del propi Consell de Cent i del Capítol catedralici, de manera que de la unió d’ambdós escuts va néixer el del nou hospital, el de la Santa Creu.

De la suma dels escuts d’armes de les dues entitats que controlaven els sis hospitals preexistents neix el nou blasó de la Santa Creu

En la constitució de l’edifici de l’Hospital trobem diferenciats tres blocs com podem veure a la planta (fig.2), que des del sector més septentrional (el del Carrer del Carme) són:

• La casa de Convalescència i el Col·legi de Cirurgia, edificis del s XVII i XVIII respectivament.
• El sector central. Està format per tres naus de grans dimensions disposades en forma de U entorn a un claustre central.
• Església de l’hospital i elements afegits en ampliacions diverses.

(fig.1) Arcs diafragmàtics i coberta en una de les cantonades del nivell superior.

El sector central, sens dubte el més important ja que acollia als malalts, està constituït pel gran cos en forma de U que passa per estar resolt superposant dos nivells (a l’igual que alguns edificis religiosos preexistents, com la Sainte-Chapelle o Sant Francesc d’Assís) quedant un nivell inferior de poca alçària cobert amb trams rectangulars de volta de creueria rebaixada i un nivell superior d’alçada considerablement major; en aquest cas cobert amb fusta a dues aigües sustentada per arcs diafragmàtics (fig.1) apuntats o de mig punt en el cas dels angles. A l’interior del pati els trobem reforçats des de fora amb contraforts.

Aquests arcs són característics en l’arquitectura de la Corona d’Aragó i els podem trobar en molts edificis civils, les Drassanes Reials i el Saló del Tinell en són exemples, com molt possiblement ho serien també moltes de les sinagogues de la Corona que no han arribat als nostres dies. D’altra banda, cal fer esment de la perícia dels constructors del s.XV, que en les naus baixes de la planta inferior mostren un gran atreviment rebaixant les voltes de creueria fins a reduir-les gairebé a sostres plans amb tota la complicació tècnica que això comporta.

No en va aquest edifici gira entorn a un pati central com si d’un claustre es tractés; doncs estava projectat en un principi que la construcció de l’edifici completés el rectangle que avui dia veiem obert en aquesta forma de U; de manera que el claustre en un principi hauria d’haver quedat tancat i amb ell la galeria coberta sota voltes de creueria apuntades en tot el perímetre interior del nivell inferior.

(fig.2) – Vista en planta del nivell inferior de l’Hospital de la Santa Creu

A la part septentrional, on trobem la Casa de Convalescència (actual seu de l’Institut d’Estudis Catalans) i el Col·legi de Cirurgia (amb un amfiteatre anatòmic molt interessant) hi trobem també una de les dues portes d’accés al complex hospitalari, en aquest cas una porta austera, de mig punt, sense grans decoracions. Al contrari que aquesta, la porta d’accés oposada, la del sector meridional  (donant al c/ Hospital), si que té decoració, i en ella veiem un timpà esculpit on hi trobem diversos elements elusius al propi Hospital, amb el seu escut d’armes al centre del timpà sostingut per dos àngels, amb una inscripció als seus peus que versa de la forma següent:

Spital de Santa Creu que fo comensat  el XVII d’abril del any de Nostre Senyor MCCCCI

(fig.3) Timpà de la porta meridional. Carrer de l’Hospital.

(fig. 4) Façana actual del Teatre Principal del 1776

Val a dir, que degut a les necessitats econòmiques de l’entitat, l’hospital va recórrer a les representacions teatrals per al seu finançament. Així, l’ incipient teatre de l’Hospital de la Santa Creu va adquirir l’exclusivitat per a la representació de comèdies a partir del 1603 per decret reial de Felip II, propiciant la construcció del Teatre de la Santa Creu a la Rambla, que passaria a denominar-se posteriorment “Teatre Principal“(fig.4). Aquest teatre va ser la competència directa del Gran teatre del Liceu (també situat a la Rambla) fins el 1918, quan després de perdre la exclusivitat, va perdre progressivament força davant del modern teatre operístic del Liceu.

Així doncs, durant 5 segles i de forma ininterrompuda, l’hospital de la Santa Creu ha acollit i acull als ciutadans malalts de la capital catalana. Val a dir, però, que actualment no es troba al mateix emplaçament que fa 500 anys, ja que a finals del s XIX i principis del XX, Pau Gil i Serra, un adinerat home de negocis establert a París, va deixar en herència quatre milions de pessetes per a la construcció d’un nou hospital a la moderna manera francesa a Barcelona. Aquest nou edifici (modernista) és el que avui coneixem com a hospital de la Santa Creu i Sant Pau, encabit en el nou teixit urbà de la ciutat en expansió, l’Eixample; i declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997 pel seu incalculable valor arquitectònic.

Actualment i des de l’any 1939, l’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu acull la Biblioteca de Catalunya, on es custodien els documents més antics i importants en català, amén d’un amplíssim catàleg de publicacions, la majoria entorn a les humanitats.

• Documental produït per Televisió de Catalunya molt interessant sobre l’Hospital de la Santa Creu:

Per saber-ne més:

– CONEJO DA PENA, Antoni. Assistència i hospitalitat a l’edat mitjana. L’arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement. Universitat de Barcelona, 2002.(PDF)

– CARBONELL, E. CIRICI, A i GUMI, J. Grans monuments romànics i gòtics. Edicions 62, 1977.

– Blog:  De la Santa Creu a Sant Pau

Espero que us hagi agradat!

Pax Tecvm!

Jordi.