Etiquetes
agora, art, barcelona, barcino colonia romae, barcino oriens, BBC, Ben-Hur, Borja, catalonia, catalunya, espartac, espartaco, Goethe, historia, history, humanitats, humanities, ken follet, living history, lowenthal, modernisme, Quo Vadis, reconstrucció històrica, reconstruccion histórica, reenactment, Roma, rome, spartacus, stanley kubrick, tarraco viva, umberto eco, XIX, XX
Aquesta és una entrada diferent a les que habitualment es poden trobar en aquest blog, però espero i desitjo que els nostres lectors i lectores no els hi molesti que avui dediquem aquesta entrada a fer una reflexió entorn a la consideració de la reconstrucció històrica. Val a dir també que en aquest cas som tots dos regents d’aquest blog els que firmem aquest breu article.
Els passats dies 8 i 9 de Juny, els dos escriptors habituals d’aquest racó de la xarxa vàrem participar a les Barcino Colonia Romae (fig.1), organitzades pel grup de reconstrucció i divulgació històrica Barcino Oriens. Però, quin és l’origen d’aquest fenomen?
fig.1 – Barcino Colonia Romae MMXIII, escenificació del Commentariolum Petitionis de Marc Tul·li Ciceró.
La Reconstrucció Històrica no és pas una activitat nova, doncs els romans ja feien quelcom similar per exemple en els tipus de gladiadors, que emulaven en principi als pobles que s’havien anat annexionant a l’ Imperi. D’altra banda, les recreacions de batalles importants en amfiteatres i espais d’oci va ser, durant tota la història romana, quelcom habitual.
I per a què els hi servia als romans, reconstruir la seva Història? En primer lloc per a no oblidar-la, i en segon lloc per a commemorar grans fites de la seva societat, de la qual n’estaven orgullosos. Però no van ser pas els únics en fer-ho, doncs durant el Renaixement italià es van recuperar progressivament els valors clàssics i amb aquests la història escrita pels mateixos, així com durant el Romanticisme es van buscar les arrels de les diverses nacions a l’Edat Mitjana, i això ho veiem reflectit en totes les arts, des de les pintures de Friedrich (fig.2) fins a l’obra literària de Goethe passant per per les òperes de Donizetti.
qui no sap dur la seva comptabilitat per espai de tres mil anys es queda com a ignorant en la foscor i únicament viu al dia.
Aquestes paraules del pensador i escriptor alemany Johann W. von Goethe venen a dir que nosaltres, com a societat, no som res sense la Història que ens precedeix, cal recordar-la, emprar-la en la nostra vida quotidiana, aprendre d’ ella; la vida és curta i la nostra història molt llarga, així doncs podem dir que la Història és quelcom imprescindible per a una societat culturalment sana.
El mateix David Lowenthal a la seva ja clàssica obra El passat es un país estrany (1985), dedica un apartat a parlar de la fascinació que crea la història en tots els àmbits de la vida, ja sigui a la lectura amb obres de narrativa històrica (qui no recorda del boom de les obres de Ken Follet o l’èxit d’Umberto Eco amb “el Nom de la Rosa“), per sèries de televisió com Els Borja, Els Tudor, Roma o pel·lícules ja clàssiques com Ben-hur, Quo Vadis, Espartac o de més modernes com Agora.
fig.2 – Kaspar David Friedrich: L’abadia al mig del bosc (1810)
Totes aquestes recreacions del passat (més o menys fidedignes) son el resultat de la demanda del públic a les grans cadenes de televisió, editorials, promotors… Si no hi hagués un interès per part del públic, aquestes “Grans entitats” no posarien en marxa la extremadament costosa maquinària necessària per a produir aquestes obres.
I en aquest context és quan comença l’època de les recreacions històriques com a una nova forma d’experimentar la Història des del present, poder veure com es feien les coses a l’antiguitat, tot sentiint el dolç cant de la musa Clio explicant-nos una història, la Història, amb tot luxe de detalls.
És a partir dels anys 60 del s. XX quan comencen a aflorar els primers grups de recreació històrica a Estats Units per a commemorar la seva guerra civil (1861-1865), i a partir d’ aquí s’assenten les bases per a l’extensió d’aquest fenomen pel món anglosaxó, arribant a Anglaterra on hi ha una gran activitat de grups de recreació/reconstrucció de totes les èpoques, fins i tot del s.XX. Des del nord d’Europa es va anar estenent la influència amb més o menys èxit propiciant la formació de associacions o grups de recreació arreu.
Però arribem a la gran pregunta: Per a què serveix la Reconstrucció Històrica?
La resposta a aquesta pregunta sempre la dono parafrasejant al professor Ricard Llop Altés, alma mater del projecte Barcino Oriens, a qui tots dos administradors d’aquest blog devem la nostra devoció per la cultura i les humanitats.
La resposta en qüestió es pot contestar triplement:
- Veure – Implica representar activitats que ens apropin a una part de la història que, tot i estar separada de nosaltres per grans períodes de temps, ens pot arribar a ser propera.
- Sentir – Implica dur a terme allò que veiem de la manera més propera possible a l’espectador, de forma que es puguin assimilar els conceptes claus fàcilment. És una adaptació del tòpic horacià “docere et delectare“.
- Tocar – Fa referència a reconstruir els objectes, artefactes, vestits i realitats que es donaven antigament, és doncs, el que es coneix com a arqueologia experimental. Tot allò que es recrea està fet seguint restes arqueològiques i emprant en la mesura del possible les eines més properes a les que hi havia en el període a imitar.
En definitiva, el que es busca es relacionar de manera activa el present, el moment que vivim, amb el passat que ens ha portat fins aquí.
Tanmateix, com en tots els aspectes de la vida, hi ha tants adeptes com detractors d’aquesta activitat. Per això des d’aquí us convidem a donar la vostra opinió en una petita enquesta que podeu completar a continuació.
Esperem que aquest petit article us hagi aclarat els possibles dubtes que teníeu abans de llegir-lo, i sobretot esperem que us hagi agradat i que voteu!
Miguel Cuesta
Jordi Garrido
Pax Tecvm!
