Etiquetes
1452, 1898, art, Art Nouveau, barcelona, catalonia, catalunya, desastre 98, historia, Jungendstil, Maragall, Modern Style, modernism, modernisme, Nietzche, prensa, press, revista, Santiago Rusiñol, universitat de barcelona, victorian, viquipedia, wikipedia, XIX
Portada del núm 1 de Catalònia. Obra d’Adrià Gual
Aquesta entrada d’avui forma part d’un projecte dut a terme entre la UB i Viquipèdia anomenat Viquimodernisme, aquest en concret està fet en col·laboració amb l’estudiant d’Història de l’Art Mar Esteve.
Catalònia era una revista de caire quinzenal o semimensual que va veure la llum per primer cop a Barcelona el 25 de febrer de1898, en el sí d’una Catalunya en plena efervescència cultural a tots els nivells, cosa que contrastava amb la decadència que es vivia a Espanya, que al llarg de tot el segle XIX va perdre totes les seves colònies d’ultramar.
A tot Europa van néixer diversos moviments artísticoculturals, diferents entre sí però amb punts en comú de crucial importància; la modernitat, la voluntat de crear quelcom nou i ben diferenciat dels moviments naturalista i realista predominants fins aleshores. Aquests diversos moviments són principalment l’Art Nouveau, el Modern Style, el Jungendstil… I el Modernisme és el que va néixer a Catalunya. Joan Fuster a Literatura Catalana Contemporània diu :
El procés de transformació de la cultura catalana, en el canvi de segle, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna.
En el sí d’aquest Modernisme es va donar una gran reivindicació intel·lectual de la cultura catalana, propiciant l’augment de producció literària en aquesta llengua i promovent-ne una primera normativització (Pompeu Fabra – Ensayo de Gramática de Catalán Moderno [1891]). A més de la producció literària, també van proliferar la resta de les arts: pintura i arquitectura; i per primer cop, les arts “menors” com l’orfebreria van passar a ser considerades de primer nivell.
A l’igual que en qualsevol publicació actual, els que conformen una revista i li donen una inclinació política o una altra són sens dubte els que intervenen directament en la seva creació; l’editorial i els col·laboradors. En el cas que ens ocupa trobem que aquests personatges (alguns d’ells de vital importància durant el modernisme a Catalunya) aporten a la publicació un to nacionalista, de reivindicació de la Nació Catalana, amb una postura política d’esquerres que es radicalitzà amb el temps.
Format Gràfic
Catalònia té fortes reminiscències de L’Avenç també en l’aspecte formal. Tenia un nombre molt similar d’articles crítics, assajos, així com el to agressiu en notes i ressenyes respecte aquesta publicació. En la comparativa a la imatge inferior podem comprovar els canvis que es van donar.
- Primera Etapa
En la primera etapa de la revista (25 de febrer de 1898 – 31 de novembre de 1898) es publicaren divuit números, en total 284 pàgines de text profusament il·lustrades, normalment per dos nous dibuixants d’aleshores: Ramon Pichot i Gironès i Lluís Bonnín. La presentació de la revista era força clàssica, el format d’aquesta etapa era de 280×190 mm i cada número contenia setze pàgines a dues columnes, tot i que, més endavant alguns números tingueren fins a vint pàgines. Els números 10-11, 12-13 i 14-15 es van publicar agrupats cada dos, formant-ne un de sol, de manera que aquests números contenien vint-i-quatre pàgines de text. Durant aquesta primera etapa la revista sortia cada quinze dies (amb l’excepció dels mesos de juliol, agost i setembre en què va passar a ser mensual) i es venia a deu cèntims.
- Segona Etapa
Durant la segona etapa (25 de desembre de 1899 – 24 de març de 1900) es publicaren dotze números de vuit pàgines cadascun. En aquesta etapa el format era de 390×275 mm i el text es trobava organitzat en tres columnes per pàgina i sense il·lustracions, donant a la publicació un aspecte més proper al d’un diari. Aleshores la revista era setmanal, sortia cada dissabte i es venia per deu cèntims.
Comparativa formal entre la primera i la segona etapes
Orígen i Evolució Estètica
- Naixement
Després de la desaparició de L’Avenç el 1893 molt probablement a causa dels atemptats anarquistes de la tardor del mateix any al Liceu, va quedar un buit ideològic en la branca més catalanista de la intel·lectualitat catalana. Aquest buit el va omplir Catalònia, que va néixer com a hereva de l’anterior revista de les mans de Joan Maragall i Jaume Massó i Torrents, director de la primera sèrie de la publicació, iniciada el 1898.
En paraules de Joan-Lluís Marfany, “Catalònia havia de ser allò que l’Avenç no va poder arribar a complir, un òrgan al servei dels modernistes catalans”.
Així doncs, en un principi, Catalònia havia de ser una eina per a fer conèixer diversos artistes i personatges destacats, així com introduir corrents de pensament predominants a Europa, tot passat pel filtre de l’eclecticisme propi del modernisme; D’Annunzio, Emerson, Nietzsche, Verhaeren, Baudelaire, entre d’altres autors van aparèixer a les pàgines de la publicació que ens ocupa. Això posa de manifest l’equitat amb la que es tractaven les dues tendències principals durant els últims anys del segle XIX a Europa, el vitalisme i el decadentisme, tot i que la redacció de Catalònia defensà el pensament vitalista de Nietzsche per damunt de l’esteticisme simbolista propi del decadentisme.
- Catalònia i els corrents ideològics de final de segle
Com ja s’ha dit; Catalònia és una publicació activament inserida dins del marc del modernisme, amb tot el que això comportava a nivell estètic i filosòfic, sense ser aliena al que aEuropa succeïa, el simbolisme, decadentisme, vitalisme… J.LL. Marfany ho expressa de la següent manera:
El Modernisme és, explícitament, decadentisme i simbolisme, pero implícitament és també regeneracionisme, vitalisme nietzcheà i naturalisme
En sí mateix, el modernisme comporta una certa contradicció interna. D’una banda defensa el reconeixement professional de les arts, cosa que comporta certa exclusió respecte la gran massa social sense un elevat nivell cultural; de l’altra banda el component marcadament nacionalista requereix de la interacció directa amb el poble. Això troba el seu paral·lelisme amb la simultaneïtat amb la que es defensen les tesis esteticistes-decadents i les vitalistes d’Ibsen i Nietzsche.M.Siguán diu a la seva tesi que al modernisme s’hi troben dues actituds diferents; “una regeneradora, més militant o social i políticament preocupada, i una decadentista o simbolista que centra la seva revolta en el desenvolupament d’una nova estètica subversiva”. Així doncs podem concloure que aquesta incoherència del modernisme es dóna a causa del seu caràcter eclèctic davant totes les influències que rep de la modernitat europea.
Aquesta contradicció té una raó de ser, i és que tant l’esteticisme com el vitalisme eren corrents de caire modern i, per aquest motiu, s’acceptaven indistintament ja que segons Jaume Brossa tot plegat eren “quimeres conemporànies”. D’aquestes en diu:“La urgent necessitat de modernització no podia alimentar exclusivismes que podrien matar energies per despertar.”També la trobem exemples d’això a Catalònia, on s’observen forts contrastos entre la primera i la segona sèrie.
Catalònia té entre els seus col·laboradors a representats del modernisme més radical així com representants del modernisme mallorquí; cosa que va permetre la divulgació i introducció de diversos corrents i filòsofs “de moda” a l’entorn d’Europa, introduïts gràcies a les traduccions de Nietzsche, Stirner, Bakunin i Marx, determinants a l’hora de difondre les ideologies més en voga a Europa; el vitalisme nihilista per una banda i el simbolisme decadentista.
El Vitalisme és el fruit de la conjunció de diverses tendències sorgides a l’últim terç del s XIX que defensaven el protagonisme de l’ésser humà com a individu té en l’Univers. Juntament amb aquest trobem el nihilisme, corrent defensada per Nietzsche que parlava de la conseqüència de la interpretació de l’existència donada per l’Europa cristiana i moderna.
El vitalisme que vol dur a terme una voluntat més renovadora, apareix a la revista a mans d’ A. Camps, el qual esmenta la reinterpretació de l’escriptor italià G. D’Annunzio, en clau regeneradora. Catalònia considera a G. D’Annunzio com un exemple del nou model d’artista modern i cosmopolita, a partir d’una interpretació en clau nietzscheana, i per tant vitalista de l’artista. D’aquesta manera es relacionaven les conquestes tècniques del simbolisme i l’esteticisme de fi de segle amb els propòsits regeneracionistes.
El simbolisme durant el fin-de-siecle va anar íntimament relacionat amb el decadentisme arribant a ésser quasi sinònims i ha sigut definit en ocasions com a tendència cultural més que no pas com a moviment artístic. A l’igual que el decadentisme, el simbolisme pren com a premisa una concepció pessimista de l’existència.
La doctora en Història de l’Art Irene Gras apunta a la seva tesi “El Decadentisme a Catalunya” :
J. Moréas proposava reemplaçar l’apel•latiu de decadent pel de simbolista, “Les prétendus décadents cherchent avait tout dans leur art le pur Concept et l’éternal Symbole”. Aquest fet resulta significatiu perquè serà el mateix J. Moréas qui un any més tard, a Le Figaro, publicarà el conegut manifest en el qual mirarà d’imposar el mot simbolisme, a fi de fer referència a la nova poesia i de diferenciar-se així d’aquells que acceptaven sense reserves el qualificatiu de decadents.
Aquest moviment va jugar un paper determinant en l’ideari del modernisme. De fet, en el cas de la publicació Catalònia, va ser motiu de contraposició amb una altra revista, Luz, defensora aferrissada del corrent simbolista-decadentista, oposant-se frontalment a l’ideari polític i filosòfic de la primera.
El corrent decadentista-simbolista va ser àmpliament recolzat a Catalunya i Espanya, degut al fort impacte moral que va suposar per a l’antic “Imperio Español“ perdre les seves últimes colònies a ultramar; Cuba i Filipines, en allò que es coneix com el desastre del 98, que va comportar la pèrdua d’un important mercat i per tant una gran devallada dels ingressos, entrant en una forta crisi econòmica.
Si bé Espanya estava sumida en la tristor i en la misèria després de la pèrdua de les colònies, a Catalunya el panorama era lleugerament diferent, la indústria tèxtil era un bon motor econòmic al país. D’altra banda, des de l’Estat es va optar per a repartir la riquesa de les regions més riques (Catalunya) entre la resta, cosa que va portar al fenòmen conegut com “tancament de caixes“, explicat al següent apartat.
La fi de Catalònia
El tancament de Catalònia va estretament lligat als seus ideals polítics d’esquerres, que en el sí d’un país en plena decadència social i política com era una Espanya que acabava de perdre les últimes colònies a ultramar (Cuba i Filipines al Desastre del 98) es trobava condicionada pels moviments anarquistes creixents a la societat catalana, que va protestar en diverses ocasions.
A tot això cal afegir-hi una desafecció de la ciutadania de Catalunya respecte al sistema, amb el conseqüent auge de l’anarquisme, que ja va provocar la desaparició de L’Avenç per culpa de l’atemptat que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el 1893. Establint un cert paral·lelisme, a Catalònia no va ser pas un atemptat el que va provocar la dissolució de la redacció, sinó el moviment polític a conseqüència de la protesta coneguda com el “tancament de caixes” que va portar a una sèrie de vagues que van trasbalsar la ciutat deBarcelona al març del 1900, provocades per l’excessiva tributació de Catalunya a les despeses de l’empobrit Estat Espanyol.
Cal ressenyar la importància política i intel·lectual que Catalònia va tenir en tant que “setmanari literari i de crítica artística”, el fet de la seva cessació va suposar ,d’altra banda, un vital reforç per una altra publicació coetània que agrupava les principals forces del modernisme finisecular en un front comú que permetria grans avenços; la revista Els Quatre Gats juntament amb Pèl & Ploma, que van esdevenir immediatament hereves de la tasca “d’eina al servei dels modernistes catalans”
Per saber-ne més:
– Revista digitalitzada completa online
Espero que us hagi semblat interessant!
Pax tecvm!
Jordi.