• Qvis Svm (català/castellano/english)

Tag Archives: universitat de barcelona

Catalònia – Revista modernista semimensual

04 dijous abr. 2013

Posted by jordigarrido in s. XIX-XX

≈ 2 comentaris

Etiquetes

1452, 1898, art, Art Nouveau, barcelona, catalonia, catalunya, desastre 98, historia, Jungendstil, Maragall, Modern Style, modernism, modernisme, Nietzche, prensa, press, revista, Santiago Rusiñol, universitat de barcelona, victorian, viquipedia, wikipedia, XIX

Portada del núm 1 de Catalònia. Obra d’Adrià Gual

Aquesta entrada d’avui forma part d’un projecte dut a terme entre la UB i Viquipèdia anomenat Viquimodernisme, aquest en concret està fet en col·laboració amb l’estudiant d’Història de l’Art Mar Esteve.

Catalònia era una revista de caire quinzenal o semimensual que va veure la llum per primer cop a Barcelona el 25 de febrer de1898, en el sí d’una Catalunya en plena efervescència cultural a tots els nivells, cosa que contrastava amb la decadència que es vivia a Espanya, que al llarg de tot el segle XIX va perdre totes les seves colònies d’ultramar.

A tot Europa van néixer diversos moviments artísticoculturals, diferents entre sí però amb punts en comú de crucial importància; la modernitat, la voluntat de crear quelcom nou i ben diferenciat dels moviments naturalista i realista predominants fins aleshores. Aquests diversos moviments són principalment l’Art Nouveau, el Modern Style, el Jungendstil… I el Modernisme és el que va néixer a Catalunya. Joan Fuster a Literatura Catalana Contemporània diu :

El procés de transformació de la cultura catalana, en el canvi de segle, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna.

L’alegria que passa – Santiago Rusiñol

En el sí d’aquest Modernisme es va donar una gran reivindicació intel·lectual de la cultura catalana, propiciant l’augment de producció literària en aquesta llengua i promovent-ne una primera normativització (Pompeu Fabra – Ensayo de Gramática de Catalán Moderno [1891]). A més de la producció literària, també van proliferar la resta de les arts: pintura i arquitectura; i per primer cop, les arts “menors” com l’orfebreria van passar a ser considerades de primer nivell.

A l’igual que en qualsevol publicació actual, els que conformen una revista i li donen una inclinació política o una altra són sens dubte els que intervenen directament en la seva creació; l’editorial i els col·laboradors. En el cas que ens ocupa trobem que aquests personatges (alguns d’ells de vital importància durant el modernisme a Catalunya) aporten a la publicació un to nacionalista, de reivindicació de la Nació Catalana, amb una postura política d’esquerres que es radicalitzà amb el temps.

Format Gràfic

Catalònia té fortes reminiscències de L’Avenç també en l’aspecte formal. Tenia un nombre molt similar d’articles crítics, assajos, així com el to agressiu en notes i ressenyes respecte aquesta publicació. En la comparativa a la imatge inferior podem comprovar els canvis que es van donar.

  • Primera Etapa

Retrat d’Alexandre de Riquer, col·laborador de la revista. 

En la primera etapa de la revista (25 de febrer de 1898 – 31 de novembre de 1898) es publicaren divuit números, en total 284 pàgines de text profusament il·lustrades, normalment per dos nous dibuixants d’aleshores: Ramon Pichot i Gironès i Lluís Bonnín. La presentació de la revista era força clàssica, el format d’aquesta etapa era de 280×190 mm i cada número contenia setze pàgines a dues columnes, tot i que, més endavant alguns números tingueren fins a vint pàgines. Els números 10-11, 12-13 i 14-15 es van publicar agrupats cada dos, formant-ne un de sol, de manera que aquests números contenien vint-i-quatre pàgines de text. Durant aquesta primera etapa la revista sortia cada quinze dies (amb l’excepció dels mesos de juliol, agost i setembre en què va passar a ser mensual) i es venia a deu cèntims.

  • Segona Etapa

Durant la segona etapa (25 de desembre de 1899 – 24 de març de 1900) es publicaren dotze números de vuit pàgines cadascun. En aquesta etapa el format era de 390×275 mm i el text es trobava organitzat en tres columnes per pàgina i sense il·lustracions, donant a la publicació un aspecte més proper al d’un diari. Aleshores la revista era setmanal, sortia cada dissabte i es venia per deu cèntims.

Comparativa formal entre la primera i la segona etapes

Orígen i Evolució Estètica

  • Naixement

Joan Maragall el 1903

Després de la desaparició de L’Avenç el 1893 molt probablement a causa dels atemptats anarquistes de la tardor del mateix any al Liceu, va quedar un buit ideològic en la branca més catalanista de la intel·lectualitat catalana. Aquest buit el va omplir Catalònia, que va néixer com a hereva de l’anterior revista de les mans de Joan Maragall i Jaume Massó i Torrents, director de la primera sèrie de la publicació, iniciada el 1898.

En paraules de Joan-Lluís Marfany, “Catalònia havia de ser allò que l’Avenç no va poder arribar a complir, un òrgan al servei dels modernistes catalans”.

Així doncs, en un principi, Catalònia havia de ser una eina per a fer conèixer diversos artistes i personatges destacats, així com introduir corrents de pensament predominants a Europa, tot passat pel filtre de l’eclecticisme propi del modernisme; D’Annunzio, Emerson, Nietzsche, Verhaeren, Baudelaire, entre d’altres autors van aparèixer a les pàgines de la publicació que ens ocupa. Això posa de manifest l’equitat amb la que es tractaven les dues tendències principals durant els últims anys del segle XIX a Europa, el vitalisme i el decadentisme, tot i que la redacció de Catalònia defensà el pensament vitalista de Nietzsche per damunt de l’esteticisme simbolista propi del decadentisme.

  • Catalònia i els corrents ideològics de final de segle

Com ja s’ha dit; Catalònia és una publicació activament inserida dins del marc del modernisme, amb tot el que això comportava a nivell estètic i filosòfic, sense ser aliena al que aEuropa succeïa, el simbolisme, decadentisme, vitalisme… J.LL. Marfany ho expressa de la següent manera:

El Modernisme és, explícitament, decadentisme i simbolisme, pero implícitament és també regeneracionisme, vitalisme nietzcheà i naturalisme

Retrat de Verhaeren per Félix Vallotton Publicat al nº 2 de la revista Catalònia

En sí mateix, el modernisme comporta una certa contradicció interna. D’una banda defensa el reconeixement professional de les arts, cosa que comporta certa exclusió respecte la gran massa social sense un elevat nivell cultural; de l’altra banda el component marcadament nacionalista requereix de la interacció directa amb el poble. Això troba el seu paral·lelisme amb la simultaneïtat amb la que es defensen les tesis esteticistes-decadents i les vitalistes d’Ibsen i Nietzsche.M.Siguán diu a la seva tesi que al modernisme s’hi troben dues actituds diferents; “una regeneradora, més militant o social i políticament preocupada, i una decadentista o simbolista que centra la seva revolta en el desenvolupament d’una nova estètica subversiva”. Així doncs podem concloure que aquesta incoherència del modernisme es dóna a causa del seu caràcter eclèctic davant totes les influències que rep de la modernitat europea.

Aquesta contradicció té una raó de ser, i és que tant l’esteticisme com el vitalisme eren corrents de caire modern i, per aquest motiu, s’acceptaven indistintament ja que segons Jaume Brossa tot plegat eren “quimeres conemporànies”. D’aquestes en diu:“La urgent necessitat de modernització no podia alimentar exclusivismes que podrien matar energies per despertar.”També la trobem exemples d’això a Catalònia, on s’observen forts contrastos entre la primera i la segona sèrie.
Catalònia té entre els seus col·laboradors a representats del modernisme més radical així com representants del modernisme mallorquí; cosa que va permetre la divulgació i introducció de diversos corrents i filòsofs “de moda” a l’entorn d’Europa, introduïts gràcies a les traduccions de Nietzsche, Stirner, Bakunin i Marx, determinants a l’hora de difondre les ideologies més en voga a Europa; el vitalisme nihilista per una banda i el simbolisme decadentista.

El Vitalisme és el fruit de la conjunció de diverses tendències sorgides a l’últim terç del s XIX que defensaven el protagonisme de l’ésser humà com a individu té en l’Univers. Juntament amb aquest trobem el nihilisme, corrent defensada per Nietzsche que parlava de la conseqüència de la interpretació de l’existència donada per l’Europa cristiana i moderna.

El vitalisme que vol dur a terme una voluntat més renovadora, apareix a la revista a mans d’ A. Camps, el qual esmenta la reinterpretació de l’escriptor italià G. D’Annunzio, en clau regeneradora. Catalònia considera a G. D’Annunzio com un exemple del nou model d’artista modern i cosmopolita, a partir d’una interpretació en clau nietzscheana, i per tant vitalista de l’artista. D’aquesta manera es relacionaven les conquestes tècniques del simbolisme i l’esteticisme de fi de segle amb els propòsits regeneracionistes.
El simbolisme durant el fin-de-siecle va anar íntimament relacionat amb el decadentisme arribant a ésser quasi sinònims i ha sigut definit en ocasions com a tendència cultural més que no pas com a moviment artístic. A l’igual que el decadentisme, el simbolisme pren com a premisa una concepció pessimista de l’existència.

La doctora en Història de l’Art Irene Gras apunta a la seva tesi “El Decadentisme a Catalunya” :

J. Moréas proposava reemplaçar l’apel•latiu de decadent pel de simbolista, “Les prétendus décadents cherchent avait tout dans leur art le pur Concept et l’éternal Symbole”. Aquest fet resulta significatiu perquè serà el mateix J. Moréas qui un any més tard, a Le Figaro, publicarà el conegut manifest en el qual mirarà d’imposar el mot simbolisme, a fi de fer referència a la nova poesia i de diferenciar-se així d’aquells que acceptaven sense reserves el qualificatiu de decadents.

Aquest moviment va jugar un paper determinant en l’ideari del modernisme. De fet, en el cas de la publicació Catalònia, va ser motiu de contraposició amb una altra revista, Luz, defensora aferrissada del corrent simbolista-decadentista, oposant-se frontalment a l’ideari polític i filosòfic de la primera.

El corrent decadentista-simbolista va ser àmpliament recolzat a Catalunya i Espanya, degut al fort impacte moral que va suposar per a l’antic “Imperio Español“ perdre les seves últimes colònies a ultramar; Cuba i Filipines, en allò que es coneix com el desastre del 98, que va comportar la pèrdua d’un important mercat i per tant una gran devallada dels ingressos, entrant en una forta crisi econòmica.

Si bé Espanya estava sumida en la tristor i en la misèria després de la pèrdua de les colònies, a Catalunya el panorama era lleugerament diferent, la indústria tèxtil era un bon motor econòmic al país. D’altra banda, des de l’Estat es va optar per a repartir la riquesa de les regions més riques (Catalunya) entre la resta, cosa que va portar al fenòmen conegut com “tancament de caixes“, explicat al següent apartat.

La fi de Catalònia

El tancament de Catalònia va estretament lligat als seus ideals polítics d’esquerres, que en el sí d’un país en plena decadència social i política com era una Espanya que acabava de perdre les últimes colònies a ultramar (Cuba i Filipines al Desastre del 98) es trobava condicionada pels moviments anarquistes creixents a la societat catalana, que va protestar en diverses ocasions.

A tot això cal afegir-hi una desafecció de la ciutadania de Catalunya respecte al sistema, amb el conseqüent auge de l’anarquisme, que ja va provocar la desaparició de L’Avenç per culpa de l’atemptat que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el 1893. Establint un cert paral·lelisme, a Catalònia no va ser pas un atemptat el que va provocar la dissolució de la redacció, sinó el moviment polític a conseqüència de la protesta coneguda com el “tancament de caixes” que va portar a una sèrie de vagues que van trasbalsar la ciutat deBarcelona al març del 1900, provocades per l’excessiva tributació de Catalunya a les despeses de l’empobrit Estat Espanyol.

Cal ressenyar la importància política i intel·lectual que Catalònia va tenir en tant que “setmanari literari i de crítica artística”, el fet de la seva cessació va suposar ,d’altra banda, un vital reforç per una altra publicació coetània que agrupava les principals forces del modernisme finisecular en un front comú que permetria grans avenços; la revista Els Quatre Gats juntament amb Pèl & Ploma, que van esdevenir immediatament hereves de la tasca “d’eina al servei dels modernistes catalans”

Per saber-ne més:

– Article complet a Wikipèdia

– Revista digitalitzada completa online

– Tesi doctoral de la professora Irene Gras “El Decadentisme a Catalunya: Interrelacions entre literatura i art“

Espero que us hagi semblat interessant!

Pax tecvm!

Jordi.

La Santa Creu – L’hospital de Barcelona

12 Dimarts març 2013

Posted by jordigarrido in Edat Mitjana, Renaixement i Barroc, s. XIX-XX

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

1348, architecture, arquitectura, art history, barcelona, catalonia, catalunya, catedral, catedral de barcelona, cathedral, ciutat de barcelona, conejo, da pena, domènech, edat mitjana, history, hospital, humanitats, medieval, modernism, modernisme, modernismo, modernista, montaner, sainte chapelle, sant pau, santa creu, universitat de barcelona, XIV, XIX, XV, XX

A la ciutat de Barcelona tenim la sort de trobar un dels exemples més ben conservats de complexes hospitalaris medievals de tota Europa; l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, iniciat el 1401 en època del rei Martí  l’Humà.

El doctor en història de l’art Antoni Conejo a la seva tesi “Assistència i Hospitalitat a l’Edat Mitjana” apunta el següent sobre l’edifici que avui ens ocupa:

El de la Santa Creu de Barcelona, per la seva banda, no sols constitueix la empresa edilícia civil més important del s. xv, sinó que, a més a més, fou un dels primers hospitals urbans de l’Europa occidental, projectat d’acord amb uns criteris perfectament raonats. Erigit en el raval barceloní, esdevingué un element clau en el desenvolupament urbà de la zona, al marge que, les seves grans dimensions, el convertien en una mena de ciutat hospitalària, en constant creixement amb el pas dels segles.

Així doncs, passada la plaga de 1348 i en vistes a possibles rebrots es va optar per millorar l’assistència mèdica a la ciutat. El Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona van decidir unir els 6 hospitals preexistents a la capital del principat: l’hospital de l’Almoina , l’hospital de Marcús, l‘hospital Sant Macià, l’hospital de Santa Eulàlia, l’hospital de Santa Margarida, i l’hospital de Colom; al territori del qual es va iniciar la nova construcció. Aquestes institucions provenien del protectorat del propi Consell de Cent i del Capítol catedralici, de manera que de la unió d’ambdós escuts va néixer el del nou hospital, el de la Santa Creu.

De la suma dels escuts d'armes de les dues entitats que controlaven els sis hospitals preexistents neix el nou blasó de la Santa Creu

De la suma dels escuts d’armes de les dues entitats que controlaven els sis hospitals preexistents neix el nou blasó de la Santa Creu

En la constitució de l’edifici de l’Hospital trobem diferenciats tres blocs com podem veure a la planta (fig.2), que des del sector més septentrional (el del Carrer del Carme) són:

  • La casa de Convalescència i el Col·legi de Cirurgia, edificis del s XVII i XVIII respectivament.
  • El sector central. Està format per tres naus de grans dimensions disposades en forma de U entorn a un claustre central.
  • Església de l’hospital i elements afegits en ampliacions diverses.
(fig.2) Arcs diafragmàtics i coberta en una de les cantonades del nivell superior.

(fig.1) Arcs diafragmàtics i coberta en una de les cantonades del nivell superior.

El sector central, sens dubte el més important ja que acollia als malalts, està constituït pel gran cos en forma de U que passa per estar resolt superposant dos nivells (a l’igual que alguns edificis religiosos preexistents, com la Sainte-Chapelle o Sant Francesc d’Assís) quedant un nivell inferior de poca alçària cobert amb trams rectangulars de volta de creueria rebaixada i un nivell superior d’alçada considerablement major; en aquest cas cobert amb fusta a dues aigües sustentada per arcs diafragmàtics (fig.1) apuntats o de mig punt en el cas dels angles. A l’interior del pati els trobem reforçats des de fora amb contraforts.

Aquests arcs són característics en l’arquitectura de la Corona d’Aragó i els podem trobar en molts edificis civils, les Drassanes Reials i el Saló del Tinell en són exemples, com molt possiblement ho serien també moltes de les sinagogues de la Corona que no han arribat als nostres dies. D’altra banda, cal fer esment de la perícia dels constructors del s.XV, que en les naus baixes de la planta inferior mostren un gran atreviment rebaixant les voltes de creueria fins a reduir-les gairebé a sostres plans amb tota la complicació tècnica que això comporta.

No en va aquest edifici gira entorn a un pati central com si d’un claustre es tractés; doncs estava projectat en un principi que la construcció de l’edifici completés el rectangle que avui dia veiem obert en aquesta forma de U; de manera que el claustre en un principi hauria d’haver quedat tancat i amb ell la galeria coberta sota voltes de creueria apuntades en tot el perímetre interior del nivell inferior.

(fig.1) - Vista en planta del nivell inferior de l'Hospital de la Santa Creu]

(fig.2) – Vista en planta del nivell inferior de l’Hospital de la Santa Creu

A la part septentrional, on trobem la Casa de Convalescència (actual seu de l’Institut d’Estudis Catalans) i el Col·legi de Cirurgia (amb un amfiteatre anatòmic molt interessant) hi trobem també una de les dues portes d’accés al complex hospitalari, en aquest cas una porta austera, de mig punt, sense grans decoracions. Al contrari que aquesta, la porta d’accés oposada, la del sector meridional  (donant al c/ Hospital), si que té decoració, i en ella veiem un timpà esculpit on hi trobem diversos elements elusius al propi Hospital, amb el seu escut d’armes al centre del timpà sostingut per dos àngels, amb una inscripció als seus peus que versa de la forma següent:

Spital de Santa Creu que fo comensat  el XVII d’abril del any de Nostre Senyor MCCCCI

Timpà de la porta meridional. Carrer de l'Hospital.

(fig.3) Timpà de la porta meridional. Carrer de l’Hospital.

(fig. 4) Façana actual del Teatre Principal del 1776

Val a dir, que degut a les necessitats econòmiques de l’entitat, l’hospital va recórrer a les representacions teatrals per al seu finançament. Així, l’ incipient teatre de l’Hospital de la Santa Creu va adquirir l’exclusivitat per a la representació de comèdies a partir del 1603 per decret reial de Felip II, propiciant la construcció del Teatre de la Santa Creu a la Rambla, que passaria a denominar-se posteriorment “Teatre Principal“(fig.4). Aquest teatre va ser la competència directa del Gran teatre del Liceu (també situat a la Rambla) fins el 1918, quan després de perdre la exclusivitat, va perdre progressivament força davant del modern teatre operístic del Liceu.

Així doncs, durant 5 segles i de forma ininterrompuda, l’hospital de la Santa Creu ha acollit i acull als ciutadans malalts de la capital catalana. Val a dir, però, que actualment no es troba al mateix emplaçament que fa 500 anys, ja que a finals del s XIX i principis del XX, Pau Gil i Serra, un adinerat home de negocis establert a París, va deixar en herència quatre milions de pessetes per a la construcció d’un nou hospital a la moderna manera francesa a Barcelona. Aquest nou edifici (modernista) és el que avui coneixem com a hospital de la Santa Creu i Sant Pau, encabit en el nou teixit urbà de la ciutat en expansió, l’Eixample; i declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997 pel seu incalculable valor arquitectònic.

Actualment i des de l’any 1939, l’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu acull la Biblioteca de Catalunya, on es custodien els documents més antics i importants en català, amén d’un amplíssim catàleg de publicacions, la majoria entorn a les humanitats.

  • Documental produït per Televisió de Catalunya molt interessant sobre l’Hospital de la Santa Creu:

Per saber-ne més:

– CONEJO DA PENA, Antoni. Assistència i hospitalitat a l’edat mitjana. L’arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement. Universitat de Barcelona, 2002.(PDF)

– CARBONELL, E. CIRICI, A i GUMI, J. Grans monuments romànics i gòtics. Edicions 62, 1977.

– Blog:  De la Santa Creu a Sant Pau

Espero que us hagi agradat!

Pax Tecvm!

Jordi.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Traductor

”bandera de inglaterra” ”bandera de francia” ”bandera de españa” ”bandera de italia”

Entrades recents

  • Hotel Attraction – Gaudí’s dream in New York 24 Juliol 2013
  • EXPO: Japonisme – La fascinació per l’art japonès ( fins al 15-9-13) 18 Juliol 2013
  • Munera Gladiatoria (Vol. II) – Retiarius versus Murmillo 9 Juliol 2013
  • El futur vist des del passat – Paleofuturisme o Steampunk? 2 Juliol 2013
  • Reconstrucció Històrica? Per què? 26 Juny 2013

De Artes et Historia a Facebook

De Artes et Historia a Facebook

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 19 other followers

Temes tractats

Reconstrucció Històrica

  • Amics de la Girona Napoleònica
  • Barcino Colonia Romae – Jornades Romanes de Barcelona
  • Barcino Oriens – Grup de Reconstrucció Històrica Romana
  • Fundació Cultural Hostafranchs

Arxius

  • Juliol 2013 (4)
  • Juny 2013 (1)
  • Mai 2013 (4)
  • Abril 2013 (5)
  • Març 2013 (7)
  • febrer 2013 (8)
  • gener 2013 (1)

Blogs i pàgines interessants

  • Èxit Cultural – Cultura Contemporània
  • Armour Archive – Arxiu de patrons d'armadures
  • Basíliques i Capelles Papals a la Santa Seu
  • The Public Domain Review
  • Castra in Lusitania – Castells i armes medievals
  • TDX – Tesis doctorals en xarxa
  • Associació Wagneriana de Barcelona
  • Museu Virtual de la Universitat de Barcelona
  • Conscriptio – Blog sobre paleografia i historiografia
  • British Library digitised manuscripts
  • InScribe – Curs de Paleografia online a la University of London
  • Publicaciones sobre arte medieval
  • Blog del Ricard Bru – Expert en art Japonès
  • My Armoury – Fonts d'armes històriques
  • Amics de l'Art Romànic
  • Scriptorium – UB Paleografia online
  • ARCA – Arxiu de Revistes Catalanes Antigues
  • Biblioteca Apostolica Vaticana – Manoscritti digitalizzatti
  • The Labyrinth – Fonts per a estudis medievals
  • Barcelona – Imatges amb Història
  • Coursera – Cursos online gratuits d'universitats anglosaxones
  • Barcelofília – Inventari de la Barcelona desapareguda
  • Intento de Armería – Blog d'un armer forjador

1348 1888 2012 abadia abbey antiguitat architecture army arquitectura art art history Art Nouveau barcelona Barcino barcino colonia romae biblia biblioteca catalonia catalunya cohors cohors I barcinonensis cohorte devil estampa francis bacon Gaudi greece greek historia history humanitats humanities II islam japan jews judios jueus latin legio library living history manuscript manuscrit manuscrito medieval militar modernism modernisme modernismo Modern Style New York oriental reconstruccion histórica reenactment Richard Wagner Roma roman rome steampunk torre tower Troy Troya umberto eco universitat universitat de barcelona victorian XII XIII XIV XIX XV XVII XX

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Cancel·la
Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes