Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

(fig.1) Richard Wagner el 1871. (fotografia de Franz Hanfstängl)

(fig.1) Wilhelm Richard Wagner el 1871. (fotografia de Franz Hanfstängl)

En aquesta segona entrada musical parlarem d’una de les figures cabdals en la història de la música, d’un personatge que suposa en sí mateix la culminació i el zenit del romanticisme alemany. Avui toca Wilhelm Richard Wagner.

Per a entrar a parlar de Wagner, però, primer cal recordar alguns conceptes que ja vam esbossar en la nostre anterior entrada dedicada al Romanticisme alemany. D’entrada cal tenir en compte el concepte de música pura, aquella que no té cap influència extramusical, més complexa; i la música programàtica, aquella que es basa en un element extern (programa) per a desenvolupar-se, com en el cas dels poemes simfònics.

Arribat un moment de la seva vida, entorn als 30 anys, al bell mig del s XIX, Richard Wagner va decidir donar un gir, un tour de force a la música, ja que el que fins aleshores hi havia (música pura i programàtica) no era suficient per a expressar allò que ell volia expressar. En aquest moment, el 1849, publica un assaig titulat Das Kunstwerk der Zukunft (la obra d’art del futur) on estipula la seva concepció personal del què hauria de ser una obra d’art, i a més hi insinua tímidament el que serà la seva gran revolució musical; l’obra d’art total (Gesamkunstwerk), que ell anomena Drama Musical.

(fig.2) Portada de les partitures vocals de l’òpera Die Walküre (per B. Schott). c.1899

Però no només això, en aquest assaig, Wagner també assenta les bases del que serà la seva obra cabdal, la tetralogia de l’Anell del Nibelung (Der Ring des Nibelungen), així com el seu “temple” a la música, el Teatre de Bayreuth (Festspielhaus):

Mai escriuré cap més òpera. Com no tinc cap desig d’inventar un títol arbitrari per a les meves obres, les anomenaré drames […]. Proposo plasmar el meu mite en tres obres de teatre completes, precedides d’un llarg preludi (Vorspiel). […] Proposo, en un temps, produir, en un Festival dissenya ex professo, aquests tres drames amb el seu preludi, en el decurs de tres dies i una nit. Consideraré l’objecte d’aquesta producció assolit si jo i els meus companys artístics, els actors reals, en el termini d’aquestes quatre vetllades som reeixits en transmetre artísticament la veritable Comprensió Emocional dels espectadors que s’han reunit expressament per a aprendre-la[…].

(fig.3) Friedrich Nietzsche c.1872

Després de l’assentament d’aquestes bases per a una nova música, ja més avançat el s XIX, als anys 60-70, Wagner es relacionà fructíferament amb un dels principals filòsofs germànics de tots els temps: Friedrich Nietzsche (fig.3), que en el seu primer llibre “El naixement de la Tragèdia” proposava la música del propi Wagner com a element de renaixença dionisíaca de la desapareguda tragèdia grega.

Aquesta recuperació de la Tragèdia grega reformulada com a element de catarsi a través del drama musical wagnerià va reblar el clau que el compositor alemany havia anat assentant al llarg de tota la seva carrera amb la progressiva recuperació de la mitologia germànica (fig.2) (com el Cant dels Nibelungs, poema medieval que esdevé la base de la tetralogia de l’Anell) culminant en la construcció del seu temple a la obra d’art total, el teatre de Bayreuth, el Festspielhaus. Aquest edifici està construït pensant en el concepte wagnerià del drama musical: no hi han passadissos entre les files de butaques per a evitar que els espectadors s’aixequin a mitja funció, i a més l’espai es tanca progressivament vers l’escenari, per a centrar tota l’atenció en  l’obra a diferència dels teatres d’òpera tradicionals on el públic anava, en part, a deixar-se veure.

Així doncs, el gir de Wagner al s XIX va ser la pedra sobre la qual es van erigir nous corrents musicals, com el dodecatonisme de Schönberg, entre molts d’altres basats en la dissonància introduïda en el preludi de l’òpera Tristany i Isolda. A continuació adjunto un parell de de vídeos que faràn més comprensible aquest núvol de paraules esvaint-lo de la millor forma possible: amb música.

I fins aquí l’article d’avui. Espero que us hagi agradat i que l’hàgiu gaudit.

Per saber-ne més:

BAU, Ramón: El concepto de arte global en Wagner. Wagneriana castellana nº23, 1996.

CURET, Francesc. Richard Wagner i el Drama Musical. Wagneriana Catalana núm. 36, 2012.

-NIETZSCHE, Friedrich. El Orígen de la Tragedia. Austral 11ª edició, 2013.

PÉREZ, Guillermo: El Drama wagneriano y la tragedia griega. Wagneriana castellana nº60, 2007.

-POLO PUJADES, M. Magdalena: Música pura i música programàtica en el Romanticisme. L’auditori, 2010.

-ROSO DE LUNA, Mario: Wagner, Mitólogo y Ocultista.Madrid, 1917

Pax tecvm!

Jordi.

Anuncis