Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Segurament un dels llibres que ha generat més interès per una època a priori llunyana com és l’Edat Mitjana és El Nom de la Rosa (Umberto Eco, 1980).  En aquesta història, el celebrat semiòleg italià ens narra el periple de Guillem de Baskerville, que  l’any 1327 és enviat a una aïllada abadia benedictina italiana on els secrets són moneda de canvi i el coneixement és tant una arma com una eina.

Segurament aquesta és una de les obres que més ajuda a fer-se a la idea de com devia ser la vida monacal a l’Alta Edat Mitjana, gràcies a l’exhaustiu treball documental que el teòric i assagista italià va dur a terme per a aquest llibre; com es pot veure perfectament en la planta que va idear per a il·lustrar el monestir on tenen lloc tots els truculents successos, inspirat en l’abadia de San Michele.

Plànol abadia - nom de la rosa

Però el tema que avui em porta a escriure aquest petit article no és l’obra literària en sí, sinó una part d’ella, en concret, l’edifici [al plànol, Aedificium] on es troben guardats els nombrosos manuscrits que s’acumulen en aquesta abadia; la biblioteca.

Aquest edifici ens és presentat per Eco com un castell inexpugnable , un castell on el coneixement hi resta confinat, degut als foscos i restrictius dogmes de la religió cristiana medieval, que en aquest van portar als monjos de l’abadia a  disputes internes per a poder llegir els llibres prohibits, aquells que l’Església no volia que llegissin  com el llibre segon de la Poètica d’Aristòtil (inventat per U. Eco), que amb la comèdia fomenta el riure, i aquest és, des del punt de vista de l’abat, perillós per la fe religiosa, dons el riure elimina la por i sense por no hi ha fe.

aedificium.jpgL’Aedificium mostra la morfologia externa d’una veritable fortalesa, amb murs alts i gruixuts i quatre grans torres als seus angles; mentre l’interior, la planta que Eco ens brinda al seu llibre ens mostra un veritable laberint en el que s’hi emmagatzemen llibres, còdex i pergamins de totes les èpoques organitzats per la procedència dels seus autors. Les seccions són les següents:  GALLIA (França), GERMANIA (Alemanya),IUDAEA (Judea), AEGYPTUS (Egipte), LEONES (Àfrica), YSPANIA (Hispània), HIBERNIA (Irlanda), ROMA , ANGLIA (Gran Bretanya), FONS ADAE (fa referència al paradís, on s’hi guarden els llibres religiosos) i ACAIA (Grècia), on es troben els llibres dels antics pensadors pagans; el punt més inaccessible de tot el laberint, la part superior central (accessible per un únic camí).

Val a dir que aquesta morfologia tant peculiar és una invenció, una llicència amb molt bons arguments filosòfics que l’autor es pren per a conduir la narració de la història; doncs les biblioteques als monestirs medievals (sobretots als de l’alta edat mitjana) tenien un aspecte més proper al d’un petit nínxol a una paret; i eren denominats armarium [imatge dreta].

Fins i tot a la gran abadia de Saint-Gall, que és sabut que posseïa una de les biblioteques més extenses (amb uns 400 volums) de l’època i de la qual en conservem un plànol ideal datat del s IX, ubicava la seva biblioteca en una dependència molt simple, situada  sota l’hipotètic scriptorium. Podeu trobar el plànol de Saint-Gall en aquest enllaç.

Tot i ser una llicència; com ja he dit, la forma  que Umbero Eco dóna al seu Aedificium no és en absolut descabellada, doncs un fort rerefons simbòlic i filosòfic recolza recolza la seva creació. Mirant la distribució dels llibres a la biblioteca hi trobarem reminiscències d’inventaris medievals que feien distincions entre textos seculars i religiosos. Un d’aquests inventaris és el del monestir de Rolduc (principis s XIII), que distingeix entre teològics (“Hi sunt libri Theoloci Rodensis ecclesiae“) i d’altres (“Hii sunt libri artium liberalium et philosophorum et auctorum et poetarum“). Al s. XIV però, ja comença a ser més comuna en la catalogació de les biblioteques monàstiques mostra interès en ubicació, contingut i una incipient numeració; cosa que mostra una clara puixança de l’interès dels inventaris no només en el contingut de la biblioteca en qüestió; sinó  també en la seva disposició interna. Aquesta tendència, sens dubte coneguda per Eco, és possible que fos una de les fonts d’inspiració per a la forma del seu fictici Aedificium.

Darrera la concepció laberíntica de la biblioteca d’ “El Nom de la Rosa” doncs, s’hi amaga una analogia amb la concepció medieval de tot el coneixement; igual que els pelegrins recorrien meditabunds els laberints de les grans catedrals gòtiques (com el de Chartes o el de Reims[esquerra]) en pos de trobar la il·luminació divina, també per arribar al coneixement s’ha de recórrer un tortuós camí de reflexió i lectura.

Per saber-ne més:

I fins aquí la meva primera entrada a aquest nou bloc. Espero que us agradi i que comenteu qualsevol qüestió.

Pax Tecvm!

Jordi.

 

Anuncis